Portaveu del Bloc per Mallorca i secretari general del PSM - Entesa Nacionalista
EL PP VOL OCUPAR EL LLOC DEL BLOC
bielbarcelo | 12 Juliol, 2007 22:44
Avui ha tengut lloc la sessió d'obertura del Parlament, amb la presència entre d'altres d'Ernest Benach i Atutxa, ex-presidents de Parlaments. Una de les anecdotes de la jornada, ha estat quan els diputats del Bloc hem anat a ocupar els nostres llocs i ens hem trobat que no ens podiem seure tots, perquè el PP, havia ocupat part dels llocs que corresponien a UM, i aquests a la vegada s'havien hagut de desplaçar cap als llocs del Bloc. El resultat final, que hem hagut d'habilitat i moure cadires enmig del Ple. Supòs que pel pròxim Ple, els serveis de la casa ho arreglaran, i no deixaran al PP que facin d'OKupas.
Un altra qüestió de la jornada ha estat l'estrena de la portaveu del Govern, Margarita Nájera. Nájera és una política d'una gran experìència, reconeguda per tothom. I per tant, perfectament capacitada per fer de Portaveu del Govern. I a més a més, tot i que s'expressa amb més fluida en la seva llengua materna, domina les dues llengues oficials. Però avui, al final del Consell de Govern, ha donat compte dels acords,únicament en castellà. Estic segur que, en pròximes ocasions, la Portaveu del Govern donarà exemple en matèria de normalització lingüística. Cosa que tots els càrrecs públics tenim obligació de fer, per altra banda.
General | 
Següent | 
Anterior | 
Comentaris (31) | 
Retroenllaços (0)
Comentaris
Menú
Cerca
Calendari
| « | Agost 2008 | » | ||||
|---|---|---|---|---|---|---|
| Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
| 1 | 2 | 3 | ||||
| 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
| 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
| 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
| 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |
Recentment
- UN ESTIU MOLT MOGUT
- PLENARI SOBRE LA SITUACIO DE CRISI
- MODEL DE RADIO I TELEVISIÓ PÚBLICA DE LES ILLES BALEARS
- TELECINCO YA NO EXISTE
- SR. RODRIGUEZ IBARRA:
- GREENPEACE A BALEARS
- EXPO SARAGOSSA: DIA DE LES ILLES BALEARS
- PTM: LES AREES DE RECONVERSIÓ TERRITORIAL
- L'ESQUERRA NACIONAL DEL SEGLE XXI
- LA CAIGUDA DE GRANDE
Biel, n'Ernest Benach encara és president del Parlament de Catalunya. No vulguis treure els teus socis d'ERC al carrer abans d'hora!
A veure si és ver que na Nájera es posa les piles amb aquesta qüestió del català, i li donau una mica de branca vosaltres, ja que no seria bo que els votants del BLOC ens decebèssim tan d'hora. Ens enrecordaríem pel maig del 2011.
Ànims, i recorda que una miqueta de mà esquerra no fa mal a ningú.
Diari de Balears: Llengua i país
Ahir un company em comentava que en temes lingüístics el nou Govern de les Illes Balears no parteix del mateix punt que fa quatre anys. Fa quatre anys hi havia un solar buit, em deia, ara hi ha runes i sobre runes és més complicada la reconstrucció. Efectivament aquest país necessita una política lingüística decidida i ferma, però no ens enganyem, el problema és molt més complex. La política lingüística no pot ser fruit de l’acció, per molt bona que sigui, d’una direcció general; la política lingüística reexida és fruit de l’actitud de tot un govern que se la creu, que l’admet, i que la posa en pràctica.
La cosa, ara per ara, no ha començat gaire bé. Sembla que alguns no recorden que des de fa desset anys existeix un decret, conegut com a decret 100, que obliga a tots els càrrecs públics a parlar en català quan actuïn com a tals.
Esperem que així ho faci la nova portaveu del Govern, Margarita Nájera, una persona que pot gestionar molt bé i que té capacitat de ser la portaveu —tot complint el decret que la obliga— del Govern.
El govern del Partit Popular tenia com a persona dedicada a la immigració Encarnación Pastor; l’actual tendrà Manolo Cámara. Esperem també que Cámara —tot complint el decret 100— faci veure als immigrants que és necessari integrar-se socialment, econòmicament i lingüísticament. Manolo Cámara té una capacitat més que sobrada per fer-ho.
En qualsevol cas, no seria lògic que si als funcionaris se’ls exigeix un nivell de coneixement de la llengua del país, els polítics també l’haguessin de tenir?
Són dues mostres que podrien anar seguides de les primeres declaracions del Conseller Albert Moragues, de la batlessa Calvo, etc. Si ells no són exemple, no compleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir.
Pere Muñoz, exdirigent del PSM
Diari de Balears (11-VII-07)
Més llengua
L’altre dia parlàvem dels usos lingüístics dels actuals responsables polítics. Segurament voldríem veure canvis molt aviat i hi ha una mica de desesperació per veure que encara no s’avança. Calma. Només fa dues setmanes que hi ha Batlessa, una que hi ha President i un parell de dies que hi ha Presidenta de Mallorca.
Ara bé, els gestos en matèria lingüística ja s’haurien de veure tal com s’han vist a altres àrees (la Real, façana marítima, etc). No es demana que tenguin fet ja un pla de normalització lingüística, no es demana que demà canviïn les plaques de carrer que encara no són en la nostra llengua, no s’exigeix que les persones que atenen el públic sàpiguen parlar en català... Simplement es demana una actitud.
Si els responsables polítics no són conscients que hi ha una normativa a complir (Llei de normalització lingüística, Decret 100, etc) i que han de ser, i són exemple, per a la resta de la societat malament anam.
La Batlessa de Palma, la Consellera de Turisme del Consell, el Conseller de Presidència, la portaveu del Govern i tota la resta de càrrecs han d’utilitzar el català a les seves intervencions públiques. I això no és una qüestió de voluntat. Ho han de fer perquè la normativa vigent diu que s’ha de fer.
Despús-ahir mateix la batlessa Calvo no tornava a utilitzar el català en unes declaracions fetes als mitjans de comunicació i reproduïdes per les televisions. El conseller de Presidència ben igual. Alerta perquè no hem de fer passes enrere.
Per tant, ara per ara, es demanen gestos i actituds que després s’hauran de plasmar en polítiques, però aquestes actituds han d’existir i han de ser fermes.
Hi ha molta feina per fer al carrer i seria una pena que els responsables de política lingüística haguessin de perdre el temps intentant normalitzar aquells que ja ho haurien d’estar.
Pere Muñoz, exdirigent del PSM
Diari de Balears (13-VII-07)
És prou conegut que Nájera no es pot posar les piles en català com per a utilitzar-lo formalment en qualitat de portaveu de govern. El problema no és que Nájera no usi habitualment amb fluidesa el català sinó que no s'ha triat adequadament la portaveu del govern. Dit d'una altra manera no s'ha tengut gens en compte el fet de dominar la nostra llengua per triar aquest càrrec. Una cosa és fer aquesta dona consellera, que per això el psoe comanda i Madrit ho volia així, i una altra de ben diferent és designar-la per fer de portaveu del Govern, per a la qual cosa tenir un domini de la llengua pròpia i oficial de la comunitat autònoma és prioritari i de llei.
Cal cercar una solució, tan elegant com vulguin però solució, al problema.
Pel que fa a la batlessa, el cas és ben diferent. La dona s'ha de conscienciar que ha de donar exemple complint la llei i perquè comanda gràcies a vots de ciutadans decidits a conservar l'idioma territorial.
El pp vol ocupar el lloc del bloc? El pp se'n refot bastant del bloc...no així d'UM! Basta veure la ràbia no continguda que exhibeixen i que posa a la vista el tarannjà menys democràtic del partit.
Això de venir aquí a explicar la història de les cadires ocupades resulta una mica ... pueril, per no cercar altres adjectius.
Joan: Tens raó, lo de'n Benach ha estat un lapsus.
A comentarista de franc: ja dic que és una anecdota, però Rodriguez li va donar molta importáncia, quan en el ple d'ahir va dir: "de aqui no me mueve nadie". En quant a lo de desplaçar al Bloc, si no has entès lo que dic, no ho puc explicar millor
Es hora de fer feina i de treure es pedaços bruts, a nes fatxes. A mes et vull dir que pel poc temps que estas a nes carrec i fa ganes d'escoltarlo ets tu. Pero el que no m'agrada es la formacio del nou govern perque em pensava que posarieu gent jove, mes dinamica i amb mes ampenta. Aixi i tot tenim una oportunitat historica i no es pot rompre. Salut.
Polèmica per l’actitud lingüística de Margarita Nájera
Palma · 13/07/2007
El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern serà problemàtic des del punt de vista lingüístic. La manca de coneixement de la llengua catalana que té la consellera posa en entredit la voluntat de l’executiu de rectificar les mesures contra la llengua impulsades pel Govern Matas. Dins els ambients polítics s’afirma que és una decisió del nucli dur del PSOE per recuperar el favor dels votants castellanoparlants marcant un perfil més espanyolista. Si el PP tenia, lingüísticament parlant, una Pastor i un José María Rodríguez, el PSOE ha de tenir un Diéguez i una Nájera. En qualsevol cas, és un mal símptoma per als sectors culturals i contrasta amb l’actitud lingüística del primer pacte de progrés, on el la presència de consellers castellanoparlants no va significar cap retrocés lingüístic. En qualsevol cas, el fet que ahir Nájera fes la seva primera compareixença íntegrament en castellà ha provocat les reaccions d’entitats com l’Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM. L’Obra Cultural Balear ha demanat al nou Govern de les Illes Balears que compleixi i faci complir la Llei de Normalització Lingüística i tota la normativa que se’n deriva. Per a l’entitat, la llengua ha patit nombrosos atacs per part de les institucions durant els darrers quatre anys, que s’han traduït en una pèrdua de prestigi social i en retrocessos en l’ús a la mateixa administració autonòmica. En aquest sentit, l’OCB considera positius els acords del nou pacte de govern en matèria de política lingüística i anima el nou executiu a dur-los a la pràctica. No obstant això, l’entitat manifesta la seva preocupació pels primers gests del nou Govern, que han expressat poc respecte cap a l’esperit d’aquests acords. En aquest sentit, l’Obra Cultural Balear considera inacceptable que la portaveu de l’executiu no parli la llengua catalana en les seves compareixences públiques. Per a l’entitat, el fet és greu, ja que incompleix directament el Decret 100, de 1990, que obliga els càrrecs públics governamentals a fer servir el català en el curs de la seva activitat institucional. L’entitat considera que un càrrec com el de portaveu, que parla en nom de tot el Govern, ha de fer servir l’idioma propi de les Illes Balears. En aquest sentit, l’Obra Cultural Balear considera que el procés de normalització lingüística no s’ha de limitar a les polítiques adreçades a la ciutadania: també és molt important l’exemple que donen al conjunt de la societat els representants institucionals. És per això que l’entitat anima Margarita Nájera a fer servir el català a partir d’ara en les seves compareixences públiques. La seva actitud serà un exemple per al conjunt de ciutadans i ciutadanes de Mallorca que, hi hagin nascut o no, encara no parlen la nostra llengua, i que valoraran positivament el fet que el Govern faci servir amb normalitat l’idioma propi. Per la seva banda, Joves de Mallorca per la Llengua anima les institucions de la comunitat a complir la Llei de Normalització Lingüística a tots els àmbits. L’associació juvenil exigeix a la consellera que compleixi el Decret 100/1990, que obliga als càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears. Així mateix, l’entitat espera que també el compleixin la resta de càrrecs de les diverses institucions de les Balears. Segons l’entitat, la llengua catalana va patir importants agressions durant la passada legislatura, que varen provocar que la seva situació es degradàs greument. Per aquesta raó, Joves de Mallorca per la Llengua demana als nous càrrecs que vetllin per la llengua pròpia de la nostra comunitat autònoma i facin feina per la seva plena normalització. Per altra banda, l’entitat dóna l’enhorabona al nou Govern Balear per l’anunci del seu proper retorn a l’Institut Ramon Llull. Els JEN també han demanat a la portaveu del Govern que rectifiqui i que es dirigeixi en català. L’organització juvenil considera que aquestes formes no ajuden a la normalització del català a la nostra terra. Segons Antoni Noguera, secretari general del JEN “ no és convenient ni raonable que un Govern nacionalista i d’esquerra es dirigeixi en castellà a les compareixences públiques”, a més recorda que “el decret 100/1990 que regula l'ús de les llengües oficials de l'administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears diu textualment que "els càrrecs de l'administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears s'han d'expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec". Per tot això des del JEN es demana un esforç a la nova portaveu per parlar en català.
http://www.tribunamallorca.org/index.php Tribuna Mallorca
La senyora Nájera té tot el dret del món a parlar en castellà perquè ella, com la senyora Calvo i el senyor Antich són espanyols i espanyolistes. Són del PSO "Español", o en teniu cap dubte ?.
El problema el teniu vosaltres, que voleu vendre duros a quatre pessetes. Aquest govern del que participau és espanyol i espanyolista, i en això supera a Montilla que al menys parla en català.
No desviem el debat dels seus termes. No es tracta, oh rei En Jaume, monarca estimadíssim, de saber si la senyora Nájera és més o menys espanyolista. Del que es tracta és de complir la Llei, i la llei és clara: en l'exercici del seu càrrec de portaveu la senyora Nájera ha de parlar en català. I foris!
La resta són vuits i nous. Simplement la Llei: això és tot. I per afegitó tenc per mi que per als votants del Bloc -i per a la immensa majoria dels mallorquins, diria jo- un incompliment tan flagrant de la LNL i els decrets que la despleguen ens és del tot inacceptable.
Tot es redueix a que la molt respectada senyora Nájera, en tant que particular i que socialista, pot fer el que vulgui; però, en tant que portaveu del Govern, ha de parlar en català. Com el senyor Montilla: ni més ni pus. Això és tot.
Exacte, duralex. Que siguin tan espanyols com vulguin però governen gràcies al suport de vots nacionalistes i, a més, la llei diu el que diu. No exposeu els pedaços bruts a la premsa però exigiu als socis que compleixin la normativa lingüística.
Nanda Ramon
Nanda Ramon, la regidora de Cultura de l´Ajuntament de Palma i dirigent del PSM, és un dels primers polítics del pacte progressista que ha començat bé la tasca. Començar a complir les promeses electorals el primer dia d´entrar en funcions no és un fet a què estiguem gaire acostumats. Normalment els programes, les promeses, que els professionals de la política fan en període electoral solen ser, per desgràcia, tan efímers i evanescents com el fum; simple demagògia per a guanyar uns vots. L´esquerra institucional ens té avorrits de promeses que, quan arriba a la gestió del poder, resten per a sempre en el calaix dels records. Cas, per exemple, de la lluita per l´ecotaxa. En el passat Pacte de Progrés ens cansàrem d´escriure articles en defensa de les forces progressistes que eren atacades per la dreta per voler cobrar un euro per turista; un petit impost ecològic, menys del que costa un cafè, per tal de poder anar solucionant alguns dels problemes causats precisament per la massificació turística. Ara, molts polítics professionals han fet com el Capità Aranya, aquell personatge del conte que va embarcar la gent i ell restà al port.
Faig aquesta petita introducció per a ressaltar la importància dels polítics que, com Nanda Ramon, són coherents amb els programes presentats a l´electorat. Quan la companya Nanda Ramon afirma que els Premis Ciutat de Palma tornaran a ser en català, compleix el que ens digué a tots aquells que hem donat suport actiu al Bloc, als ciutadans i ciutadanes que volien acabar amb dècades de despersonalització i banalització cultural. El programa que va defensar Nanda Ramon a les passades eleccions parlava ben clar de la recuperació dels Premis Ciutat de Palma per a la nostra cultura. Igual que ens prometia impulsar a fons la normalització lingüística a Palma. Com ha declarat recentment: “En arribar a Cort, he tengut la sensació d´haver arribat a un Ajuntament de fa vint anys, on no es feia política lingüística, sols s´hi feia assessorament i correcció. Encara que no m´agrada el terme, Ciutat és una zona considerada d´emergència lingüística. L´objectiu ara és posar en marxa un servei de política lingüística municipal que ha de desenvolupar un pla de normalització lingüística. Són necessaris centres d´autoaprenentatge, casals per a joves, colònies, agents lingüístics, promoure les retolacions, etc”.
Per a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica també és prou important, jo diria que decisiu, el fet que la normalització de la toponímia de les nostres barriades, la toponímia de Palma, s´inclogui ara dins l´àrea de Cultura. Trenta anys després de la restauració borbònica, era una tasca urgent i necessària. Els pactes i renúncies de la transició fan que encara tenguem en els nostres carrers els noms d´aquells que foren màxims responsables de la repressió contra les forces democràtiques i d´esquerra de les Illes i de l´estat espanyol. Ben igual que els Premis Ciutat de Palma seran recuperats per a la Ciutat; de la mateixa manera que la política de normalització lingüística deixarà de ser solament una tasca de simple assessorament i correcció, aviat podrem veure com l´àrea de Cultura gestionada per Nanda Ramon proposarà els canvis de nom corresponents seguint els criteris de la toponímia tradicional, i per anar reconstruint els fonaments de la nostra memòria històrica, fonaments que foren deixats de banda per certs sectors amnèsics de l´esquerra oficial. Com diu la nova regidora de Cultura: “Els noms de carrers i places com la del Teniente Coronel Franco, s´ha n de canviar”.
Per avís de navegats, cal advertir que Nanda Ramon no parla per parlar, com ja ha demostrat aquests primers dies de gestió municipal. Que ningú no s’engani: Nanda Ramon no és un d´aquests fantasmes a què ens té tan acostumats l´esquerra oficial. Na Nanda compleix i fa complir el que promet. I a més, és una tècnica summament experta en la gestió cultural de les nostres institucions, com va demostrar sobradament durant el seu pas per l´àrea que va portar en el Consell Insular de Mallorca. A finals dels noranta em sorprengueren els seus coneixements quant a la nostra cultura. D´aquella coneixença n´he deixat constància en nombrosos articles publicats en aquestes mateixes planes en moments en què fins i tot molts dels dirigents del PSM no eren prou conscients de les capacitats d´aquella, aleshores quasi desconeguda, militant de l´esquerra nacionalista.
Recuperació dels Ciutat de Palma en català, autèntica política de normalització lingüística a Palma i a l´Ajuntament, recuperació de la toponímia tradicional i de la nostra memòria històrica: tres grans àrees d´actuació de Nanda Ramon que ja són en marxa.
Miquel López Crespí
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-VII-07)
Govern amb veu externa
No és possible que el president Francesc Antich no preveiés que Margarita Nájera, com a portaveu, donaria veu al govern en castellà. En aquest punt no va tenir ni la sensibilitat de Jaume Matas, que sempre ha nomenat portaveus catalanoparlants, des de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. La situació creada per Antich és especialment enutjosa. Sortim d’un govern molt criticat per qüestions relacionades amb la llengua, i n’estrenam un que directament adopta el castellà per a relacionar-se amb els mitjans de comunicació. Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients com per gaudir d’un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa. Si no ha entès que no hi ha veritable integració ni respecte sincer al país sense l’assumpció de la llengua i cultura pròpies de la terra en la qual t’estableixes, la veritat és que no ets un bon exemple per a ningú, digui el que digui qui va comentar el fet en aquest mateix diari, divendres, amb aire desimbolt i paternalista, amb un grau de comprensió que servidor som lluny d’assolir. Però no criticaria Margarita Nájera per la seva opció personal, cadascú que parli com vulgui. És el Govern el que ha de triar la llengua amb la qual es dirigeix a l’opinió pública mitjançant el seu portaveu. I el Govern ha triat, tenia més possibilitats de triar bé que de fer-ho com ho ha fet. No és aquesta l’actitud que esperàvem de Francesc Antich. Cert que ja havia pactat un estatut amb el PP en què es deixaven alguns flancs de la llengua desprotegits. Cert que l’havíem observat mentre renunciava a coses que, tot i essent independents de la llengua, viuen o moren en un territori sensible comú. Pensàrem que ara tenia l’oportunitat de pilotar la nau salvant els esculls que havia contribuït a posar en la ruta. Però en l’elecció de la llengua amb què es dóna veu al govern hi ha un punt de provocació impertinent a una part de la societat (a la qual pensàvem que pertanyia el propi president) i de manera molt particular a les forces polítiques que han col·laborat decisivament a aixecar el pacte. Ara són UM i els integrants del Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC, els que han de manifestar-se sobre una qüestió en la qual Antich no ha estat afinat. Aquesta seria la tònica del pacte, marcat per l’estricta vigilància d’uns partits als altres, en matèries que semblaven tan clares i tan fàcilment compartibles? Si és això el que pretenia Antich, inestabilitzar el pacte i crear tota casta de suspicàcies socials, se li ha de reconèixer que no ha perdut el temps. Encara seria pitjor que tot això li hagués succeït sense voler-ho.
Guillem Frontera. Escriptor.
Segona pifia, avui en el Diari Balears.
Declaracions del que fou gerent de SFM en el Pacte de Progrés, Sr. Santos sobre política de transports.
Gran idea, el billet multimodal, per terra, mar i aire. Sense comentaris.
No deiem en el texte del pacte de governabilitat, que no es feríen públiques les polítiques que no estiguesin consensuades.
Que en diu el nostre conseller de transports Sr. Vicens ?
Cal posar oli i prest a la cooperació i coordinació en el nou govern, no fos que............
«Catalans:
En la jornada commemorativa de la data de l’Onze de Setembre es congrega el nostre poble per tal de retre homenatge als màrtirs de les llibertats catalanes davant de l’estàtua de l’heroic conseller en cap Rafael Casanova.
Els que en altres èpoques prohibien o perseguien els actes patriòtics de l’Onze de Setembre són els mateixos que han desencadenat la guerra. Els que perseguien els patriotes catalans, són els mateixos que han portat a Espanya els exèrcits de fora. Els que perseguien l’ús del nostre idioma, obeeixen avui les veus de comandaments estrangers. Tot és lògic, en definitiva, perquè el qui odia la llibertat dels homes no pot sentir respecte pels drets dels pobles i els que no acoten el cap davant de la voluntat dels pobles, no poden sentir respecte pel dret ni la voluntat dels homes. Com a única font legítima de poder i de sobirania. La força contra el dret. Els valors espirituals i lliures contra l’afany de dominació i l’imperi de les armes.
Catalunya perdia les llibertats en la diada que commemorem, però conserva intactes a través dels temps les seves característiques nacionals. La monarquia forastera no va poder mai, ni per afalacs ni per la persecució, ni per una política captivadora, esborrar o sotmetre la nostra personalitat col•lectiva. La República reconegué l’Estatut de Catalunya, i avui, aplegats al seu entorn, tots els pobles de la Península lluiten en un exèrcit per a defensar la independència espiritual i territorial d’Espanya. (Grans aplaudiments.)
En aquesta «epopeia magnífica, l’esforç, el sacrifici i l’eficàcia de Catalunya només podran ésser coneguts en tota la seva magnitud quan arribi l’hora de la victòria, que es segura a despit de totes les vicissituds que la guerra comporta. Avui la discreció i el silenci és el títol que millor ambicionem de cara a la finalitat única de guanyar la guerra.
Però l’esforç mai no és prou i sempre ha d’anar endavant. Estic content de veure ací reunides totes les organitzacions i els partits antifeixistes, puix que la seva presència palesa la força bàsica aplegada en les entranyes de la nostra terra, d’un sentiment patriòtic del qual ningú no pot viure allunyat si vol viure a Catalunya. Aquesta unió de tots és ara més necessària i no es pot debilitat ni pertorbar per mesquins interessos de grups o ambicions de secta, tendència, partit o organització, perquè estan en joc els interessos superiors que formen l’immens volum de la batalla que sostenim, que tindrà en una influència poderosa, en l’esdevenidor de tot el món i en el curs del progrés universal.
Catalunya té l’ambició de fer l’esforç decisiu de la victòria; en té l’ambició i el deure, per les seves reserves, possibilitats i característiques. I per tal d’aconseguir aquesta aspiració gloriosa multiplicarà el seu estímul i augmentarà l’ambient sentimental i heroic, on es crea la victòria, per actes com el d‘avui, d’exaltació del nostre patriotisme, orgull de la nostra història, honor de la nostra bandera barrada i per la nostra condició de catalans. (Molt bé! Molt bé! Grandiosa ovació.)
La guerra es guanya al front i a la reraguarda. Al front amb les armes a la mà, els uns davant els altres. A la reraguarda descobrint i reduint els feixistes encoberts i covards que fan obra de derrotisme. Tota consciència honrada, estigués abans en el partit que fos, haurà de reconèixer el crim monstruós que significa haver-se sublevat contra una República que era fins massa innocent en l’excés de la complaença i de generositat vers l’adversari, i que l’ha conduït a aquesta situació de guerra i d’invasió estrangera.
Però els autèntics reaccionaris espanyols són sempre els mateixos. Els de la reraguarda d’ací antics oficiants de les castes privilegiades i dels partits monarquitzants, latifundistes, de primer esverats restaren silenciosos i estàtics. Alguns s’apressaren a obtenir l’ingrés en els rengles dels victoriosos i extremaven els seus crits i gestos revolucionaris.
Els vells cacics canviaven de postura i la massa dels desconeguts s’infiltrava en les organitzacions o forces polítiques que havien combatut el dia abans. Volem la pau a la reraguarda i un estat de convivència i fins de tolerància i de comprensió, oblit i perdó; però s’ha de depurar de derrotistes. Aquesta mena de gent, aixecant la veu, opera amb habilitat sobre les angoixes i els sacrificis i els dolors de la massa popular, senzilla i sensible. Procura sembrar el descontentament i la desconfiança. Adopta a vegades la postura del desengany i altres la de la indignació i procura descoratjar els nostres rengles. Llança rumors de tota mena.
Doncs bé: compte, molt de compte, que vagin en compte els braus i valerosos cridaners d’hores d’ara a la reraguarda sense perill (ovació) i els antics feixistes que pensin que no hem oblidat la seva fesomia. Que vagin en compte els derrotistes i que no es facin il•lusions els imbècils que no poden percebre la profunditat de l’hora històrica que va obrir el 18 de juliol. No tornareu més, ni vosaltres ni les vostres castes. Són aquí per a defensar l’esperit profund i històric de la guerra i de la revolució que la guerra comporta i sosté. Compte, molt de compte, que el poble no dóna la sang al front de guerra per tolerar res que s’assembli a l’ombra del passat.
Catalans! 11 de setembre del 1937; l’any proper l’hem de commemorar així també tots units, orgullosos. L’hem de commemorar amb una nova exaltació de catalans i dels nostres germans de tot Ibèria.
Amunt, catalans! Que cadascú hi posi totes les seves millors reserves de sacrifici i de coratge. Amunt el nostre poble en la seva ascensió en la defensa dels interessos del treball i dels postulats superiors de la justícia! Amunt la República! Visca Catalunya. (Gran ovació.)»
http://www.diaridebalears.com/opinio.shtml?-1+6+186126
TORNAREM A LLUITAR!
Quan a un poble se li nega
sí la seva, la llibertat,
doncs alhora se li nega
sí la seva identitat.
Cuando a un pueblo se le niega
toda su, su libertad,
también le están negando
toda su identidad.
Herri bati bere
askatasuna kenduz gero
akabo bere
nortasunarekin.
Si a un pueblo le negan
toda a sua libertade
tamen le estan negando
toda a sua identidade.
TORNAREM A LLUITAR
TORNAREM A SOFRIR
TORNAREM A LLUITAR
TORNAREM A VÈNCER!
Mai podran robar-nos la nostra identitat
Nunca podrán robarnos nuestra identidad.
Ezin izango digute inoiz gure nortasuna kendu
Nunca poderan roubar a nosa identidade.
Margarita Nájera
Per Miquel López Crespí
El nomenament de Margarita Nájera com a portaveu del nou Govern i la seva manca de coneixença de la llengua catalana està creant les primeres friccions en el Pacte de centreesquerra que just acaba de constituir-se. Organitzacions culturals, partits polítics i intel·lectuals de totes les professions restam molt preocupats per l´estranya situació en què ens trobam després d´haver donat suport a unes forces que, l´endemà d´assolir el poder, sembla que resten insensibles a la lluita històrica en defensa de la nostra identitat cultural. Ja sabíem que el pacte per l´estatut PP-PSOE havia deixat alguns flancs de la llengua sense protegir. Però la gent i els col·lectius socials que havien criticat aquests fets el que no es podien imaginar era que el president Francesc Antich nomenàs per a un càrrec notori, precisament el de portaveu del Govern, una persona que porta trenta anys a les Illes exercint de polític professional i que en tot aquest temps no s´ha dignat a aprendre el català.
Les opcions personals quant a la llengua a emprar per una persona són una cosa. Si la dirigent del PSOE Margarita Nájera vol parlar sempre en castellà és una opció particular. El problema, com molt bé apuntaven l´Obra Cultural Balear i els Joves de Mallorca per la Llengua, és quan aquest polític esdevé portaveu d´un Govern i, per a més inri, incompleix, i activament el decret 100 de la Llei de Normalització Lingüística que obliga els càrrecs públics a expressar-se en llengua catalana. L´exdirigent del PSM Pere Muñoz va ser un dels primers publicistes que va parlar de la qüestió en un excel·lent article titulat “Llengua i país”. Pere Muñoz parlava del problema que representen actituds com les de Margarita Nájera o qualsevol altre portaveu institucional que no porti a la pràctica de la gestió quotidiana el decret 100. Pere Muñoz deia: “Si ells no són exemple, no acompleixen la normativa i no parlen en català a les seves intervencions als mitjans, difícilment la llengua avançarà. I no avançar significa retrocedir”.
Posteriorment a aquestes declaracions, han estat l´Obra Cultural Balear, els Joves de Mallorca per la Llengua i el JEN-PSM, els que han demanat i demanen al nou Govern que faci complir la Llei de Normalització Lingüística. De la victòria militar del general Franco i el feixisme damunt les forces d´esquerra fins als darrers governs conservadors, la llengua i la cultura pròpia de les Illes ha retrocedit a marxes forçades. No és de rebut que un dels primers gests del Govern de centreesquerra sigui el de la indiferència i els menysteniment de la nostra cultura. Quines són les intencions del PSOE quan comet aquests greus errors? Com escrivia molt encertadament Guillem Frontera en l´article ”Govern amb veu externa”, fins i tot el PP sempre ha nomenat portaveus catalano parlants, de Manuel Ferrer fins a Joan Flaquer. A què treu cap aquesta malifeta de voler fer menys que Jaume Matas? Com diu Guillem Frontera: “Margarita Nájera ja du a Mallorca els anys suficients per gaudir d´un grau excel·lent de coneixement de la llengua pròpia de les Balears. No es pot refugiar en cap excusa”.
Francesc Antich i el nou Govern han de ser sensibles a les exigències de les organitzacions culturals, sindicals, polítiques i professionals de les Illes que exigeixen un respecte pel català. A part de la legislació d’ obligat compliment, existeix la qüestió de l´exemple personal que els diputats i portaveus d´esquerra han de donar a la població. Com a exemple per als ciutadans i ciutadanes és summament important una actitud enfocada diàriament a valorar i prestigiar la nostra cultura. En aquest sentit, és bàsic l´exemple que puguin donar els portaveus del Govern, tots els representants institucionals.
Si és aquesta la “normalitat” que desitja Francesc Antich, alguna cosa al respecte hauran de fer el Bloc, PSM, EU-els Verds, ERC i tots els ciutadans que lluitam per la plena normalització de la cultura i llengua pròpies.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (17-VII-07)
SOBRE MARGARITA NAJERA , SOLAMENT DIR QUE ES COMPLEIXI LA LLEI I PUNT .
ESTIC MOLT CONTENT DE L'ENTRADA DEN TONI ALORDA EN EL PARLAMENT . ENCARA QUE SIGUI D'INCA , ÉS UN ESPECIMEN 100% DE FELANITX. EL SEU HUMOR ÀCID , LES SEVES JAQUETES DE COLORS IMPOSSIBLES , EL SEU ENGINY , ÉS UNA ENCICLOPÈDIA QUE CAMINA .
EN TONI SENS DUBTE TENIA QUE OCUPAR UN LLOC . RAR COM ELL SOL , CAPAÇ DE RESOLDRE QUALSEVOL DUBTE EN UN SEGON , ÉS UNA D'AQUESTES PERSONES QUE ET SALVEN EN TOT MOMENT , QUE DEFENSA I CONTRAATACA AL MATEIX TEMPS . NO , NO ÉS D'INCA , ÉS DE FELANITX , SOLAMENT HO DIU PER DESPISTAR
Després dels dotze treballs, el que fa tretze no estar a l'abast, ni jo mateix podria moure Rodríguez, Bielete, què vols que facin els pobres ugiers del Parlament? A més no t'ha de saber greu, vos han fotut ses cadires de l'oposició. Sic transit gloria mundi.
- Eugenio Hidalgo: Sí, buenos días.
- José María Rodríguez: Eugenio, buenos días, soy José María Rodríguez, no te preocupes ya tengo yo articulada una cosa. Lo que ocurre es que hemos de esperar a ver qué nos dicen, ¿no? Porque tampoco no… la información es que sería hoy, pero no sé, hay que esperar acontecimientos.
- E. H.: Por eso a ver, vamos a estar tú y yo, no sea que…
- J. M. R.: Efectivamente.
- E. H.: No sea que nos hayan…
- J. M. R.: Metido miedo en el cuerpo. Efectivamente.
- E. H.: Yo estaba pensando, José María, tú sabes que yo hoy a las 7 ya te llamaba.
- J. M. R.: Tenía el móvil apagado.
- E. H.: Porque claro, también pensamos, habíamos dicho antes de hablar la conversación última, que a las 11 quedábamos hoy en el gabinete de presidencia, el presidente, tú, Perera y yo, si mal no recuerdo.
- J. M. R.: No, pero esto tenemos que hacerlo, es que yo tengo que llamar a Perera ahora.
- E. H.: Llámale
- J. M. R.: Para decirle que esté pendiente a ver qué pasa. Porque claro, yo tampoco, a ver si me comprendes, lo que sabemos, no sabemos de qué va el tema. Entonces bueno. Yo creo que todo lo que tenemos que hacer claro, hay que esperar a que mueva ficha, tiene que mover ficha, si no mueve ficha no pasa nada.
- E. H.: Claro, por eso yo creo que si yo oigo alguna noticia, la oirás tú antes o igual que yo.
- J. M. R.: Yo lo que pasa es que tengo mi móvil abierto para siempre igual que tú y nosotros cada equis tiempo nos iremos llamando, me oyes, por si acaso.
- E. H.: Tú, de todas formas, prepárame la instancia.
- J. M. R.: No te preocupes, con lo que diga es suficiente.
- E. H.: Y la instancia de baja del partido.
- J. M. R.: No te preocupes, con lo que diga es suficiente. Lo que pasa es que hay una cosa, voy a hablar con Rafael Perera, me oyes, para preparar, para que esté pendiente, para coger el auto en mano, porque también hay que ver a ver qué dices, me oyes.
- E. H.: Exactamente.
- J. M. R.: Tú suponte que todo el material vaya en contra del otro, hay que mirar esa situación también.
- E. H.: Claro, no sé yo que los dos estamos en el mismo paquete.
- J. M. R.: Bueno, pero vamos a esperar.
- E. H.: Perdona que no me he interpretado bien, (estamos) en el mismo barco, tú y yo de partido…
- J. M. R.: Sí, pero quiero decir con esto que sea el director general y no seas tú, me explico.
- E. H.: Por eso.
- J. M. R.: Si el cargo va contra aquel nos toca de refilón pero no es igual, ¿eh?
- E. H.: Y aguantaremos a ver cómo salen las cosas.
- J. M. R.: A ver cómo salen las cosas. Vale.
- E. H.: Yo espero noticias tuyas.
- J. M. R.: Un abrazo. Adiós, amigo, adiós.
- E. H.: Adiós.
Vos han fotut les cadires de l'oposició! Alegria! Tot, gràcies al bon criteri d'UM a l'hora de formar govern.
Tito Contentet, tu deus ser el que cada dia posa el mateix d'UM, si és que tot és gràcies als d'UM, vos devem temples adoratius i nous poemes que contemplin la vostra grandesa a l'hora de formar governs...
Moltes gràcies, que seria de Balears i Mallorca sense voltros...
Tant defensor que ets del català i dels "Països Catalans" i veig que escrius malament.
Per cert, veig també que et sembla bé que Nájera parli en castellà. Quin catalanista de boca estàs fet.
JOSEP PIQUÉ CAMPS. El dimitido.
De empleado en la CAIXA, enchufe en el Servicio de Estudios, no en vano su padre fue Alcalde franquista en Villanueva y la Geltrú, jefecillo en la Generalitat de Pujol, directivo en KIO-TORRAS-DE LA ROSA, y triple gran salto a Ministro de Industria de Aznar, seguido de Ministro Portavoz y de Exteriores, luego Presidente del PP Catalán, y ahora, en dulce paro. Misión cumplida.
Por Rafael del Barco Carreras
Y vuelta a lo mismo, ya que esas carreras envolvieron y envuelven tanta corrupción y dinero que dan para muchas TESIS y repetir conceptos. En Madrid no comprenden a Cataluña. Y es verdad, en Madrid no comprenden que unos cuantos por el hecho de unas discutibles raíces y lengua pretendan que los demás, no es que se vayan, sino sigan de “charnegos” para lo máximo a aspirar sea de mozo o capataz (a pesar de que para eso ya tengamos a los negros y de mucho más allá del Ebro). Madrid absorbió bien el alubión humano que de pueblo la transformó en Capital, pero los de la “çeba” desde hace unos 150 años con una base de 200.000 habitantes en el Barcelonés y comarcas no han luchado por su Independencia, que nunca existió, sino por la monopolización del desarrollo que indiscutiblemente se debe a todos. Cataluña se desarrolló, sin nada básico que la sustentara, por abastecer a una Europa en guerras, al tiempo que desde Madrid, por la Autarquía, le reservaron casi un monopolio de la transformación fabril (financiada en la época franquista por las cosechas del resto de España a través de la centralizada banca). De aquello a lo actual solo subsisten unos apellidos pretendiendo ser los únicos catalanes, el Pujolismo y un buen ramillete de la izquierda “progre”. Nadie que no se llame Pujol, Puig, Pons, Piqué, Maragall, Serra, Camps, Clos, Hereu…y unos miles, blandiendo el Catalán fabricado ex profeso (el “barçeloní” excluido por acharnegado), pueden gobernar y por tanto sustentar Poder (hasta que a Zapatero se le ocurrió romper el ciclo con el charnego Montilla). Y es que confeccionar listas, oposiciones y cargos a dedo sin Garcías, Sánchez, Pérez, Rodríguez, Fernández o del Barco…es IMPOSIBLE, y suspender por el “catalán” está a la orden del día.
Un tópico simplista, pero con bisabuelo y abuelos en el cementerio ante el Barça desde hace cien años, y otros por Aragón y Andalucía, escribo como lo siento y he sufrido, y el enfoque sería una ficción sino flotara entre los que han capitaneado a los de la “çeba” (de derecha o izquierda) un denominador común, la “pela”, el empleo, cargo o presupuesto, y eso requiere siempre exclusiones, ya sea por sexo, color, clase social o creencias, o en este caso “nacionalismo”, siempre fascista. Insisto, Pujol, Maragall, Serra, Piqué o Ribó son absolutamente lo mismo, clase más alta que media franquista, fiel continuadora y amigos de Samaranch o Porcioles, enlazando con Mateu o Serrano Suñer, “depredadores”, único objetivo y filosofía familiar de los caudillos desde la “renaixensa”, la burguesía que sustituirá a la castellanizada aristocracia feudal, y que tratará a los obreros como a “siervos de la gleba”. Pero si los abuelos y bisabuelos de las proclamas de MANRESA se ganaron su robusta burguesía con sudor en el campo y fábricas, en este caso, la fuente de su “capitalización” es un rastro de estafas y delitos que SOLO DESDE EL PODER se podían minimizar, borrar, desaparecer. BILLONES que pagarán en su mayor parte el ESTADO O LOS KUWAITÍES, e inversores, proveedores y obreros. Empujados a ocupar Poder para “tapar” más estafas (KIO, Gran Tibidabo, HACIENDA, Seguridad Social, dobles contabilidades, dobles precios en las compras oficiales, dinero muy negro, etc.), olvidada Banca Catalana, el Consorcio de la Zona Franca, los créditos del ICF de la Generalitat, y cientos más, se impone a AZNAR el nombramiento de JOSEP PIQUÉ CAMPS “para la gobernabilidad” en la primera legislatura, y a Luis Pascual Estevill en el CGPJ. Y aterrizan en Madrid Abel Matutes, con Roca Junyent, Joaquín Molins (íntimo de De la Rosa) y demás comparsas del “voto cautivo”. Ya “gobernabilizaron” con GONZÁLEZ y Narcís Serra, flotando en una poza de fiemo, sustentándose unos a otros. El mismo charco que debían convertir en jardín.
Y de ministro de Aznar, demostrando la capacidad de demagogia en CASTELLANO de un buen vendedor CATALÁN, o de ex militante del PSUC, se mete en el bolsillo a esos “madrileños” que no entienden de “lenguas” y “clanes locales”, y desde el Ministerio de Industria limpia los 100.000 millones de créditos del ICO al Grupo KIO-Torras. Parte concedidos por los socialistas en su efímera “presidencia” del Grupo, y que el “vaciado” de dinero y activos convirtió en incobrables, y el acreedor ESTADO no ejerce acciones para resarcirse o imputar a quien fuera la quiebra fraudulenta. Subvenciona (repartir dinero siempre es buena política), y hasta se hace del PP, y lo más importarte, se escaquea judicialmente de una firma donde como una bola trilera desaparece una REFINERÍA.
Y al perder AZNAR, tiene a todos los “madrileños” tan embobados que le nombran JEFE DEL PARTIDO EN CATALUÑA. La zorra en un inmenso gallinero administrado por zorros. Nadie mejor para capitanear la OPOSICIÓN. Un hombre de Pujol por cuya sangre corre dinero De la Rosa (que nunca fue suyo, Consorcio, Banco Garriga, KIO, Gran Tibidabo, CAIXA, etc.), como por la de TODOS los que gobiernan CATALUÑA, que por tener, hasta su mujer (su particular Zaldívar) administra una sociedad que facturaba a KIO-Torras, y posee su mansión en Pedralbes. Total, oposición, CERO, y el PARTIDO, por los suelos.
Y lo dicho, el “pueblo” que de sinvergüenzas entiende lo suyo (el “ya su farán” en barçeluní), se abstiene, no vota, y en las últimas elecciones todos ¨pierden¨, aunque mantienen el Poder, que en definitiva es lo que importa.
Para detalles www.elconsorcio.net
JUAN ECHEVARRÍA PUIG, doctor en Derecho, para los “medios” suegro de LAPORTA, Presidente del Barça, y ahora célebre por Presidente de la MUTUA UNIVERSAL de accidentes de trabajo, presunta gran estafa a la Seguridad Social, ex presidente de la desastrosa FECSA, y en cuanto a mí, VOCAL en el CONSORCIO DE LA ZONA FRANCA, cuando me retienen, en 1980, tres años preventivo.
Por Rafael del Barco Carreras
Preguntado por el porqué personajes tan turbios consiguen los cargos más suculentos de Barcelona no sé que contestar. Contesto, pura demagogia, que el mismo sanedrín de siempre sigue en el machito desde que los tanques de Franco entraron por la Diagonal, allá por el 39. Del Movimiento y Falange. Los jóvenes se ríen, pero yo no encuentro otra explicación, aparte de su amistad con Jordi Pujol (es miembro del Consejo Social de la Universidad Pompeu Fabra) o Rodolfo Martín Villa, de los tiempos de jefes del Sindicato Universitario SEU. Otro Gran Cargo, Director General de Correos y Telecomunicaciones y de la Caja Postal de Ahorros, 1975. Una anécdota que por entonces, 1980, fuera vicepresidente del Diario de Barcelona que prometió, a toda página, investigar sobre los 10.000 millones desaparecidos en el Consorcio, y se callara sin investigar.
Ahora la policía busca en la Mutua, por orden de la Fiscalía Anticorrupción, la documentación de la “Caja B”, la misma que debieron buscar, y no buscaron, cuando en el 92 era consejero de FECSA y pagaron bolsas con 50 millones de pesetas al Juez Luis Pascual Estevill para salvar de la amenaza de cárcel a varios consejos de administración pillados con “dobles contabilidades” y comprando facturas falsas para desgravar IVA. ¿Necesitará una mutua más dinero negro para pagar jueces?. Ni se aclaró entonces lo del dinero negro de la FECSA (con su jefe jurídico Juan Vives Rodríguez de Hinojosa “asociado” al Juez Pascual Estevill), ni se aclararía después el sucio asunto de la especulación con información privilegiada, interviniendo sus hijos, 1996, ya Presidente de la FECSA fusionándose con ENDESA (pequeña sanción de la CNMV). Con grandes abogados en su Consejo resultan sospechosos las decenas de millones pagados a Piqué Vidal por su “defensa” en una de las averías de la Central Nuclear de Vandellós. Y los Echevarría enriqueciéndose, y la eléctrica metida en el pastel de Gran Tibidabo-Port Aventura, con los bosques ardiendo, y este pasado mes, Barcelona a oscuras por las deficientes infraestructuras. “Casos aislados” por la Fiscalía y los fiscales jefes vitalicios Mena y Jiménez Villarejo.
En mi libro no editado “Barcelona 30 años de corrupción”, consultable en Internet, ni le menciono, pero su nombre viene impreso en los escaneados reportajes editados por el semanal Magazín (de efímera vida en 1980) al dictado de Serra y Maragall, por representante de la patronal Fomento del Trabajo en el Consorcio de la Zona Franca de Antonio de la Rosa. Le achacan que debía conocer el tema, pero sin denunciar ni a él ni a los más de los reales responsables por acción u omisión. Sus biógrafos actuales, en Internet y la prensa escrita, ni citan el CARGO, solo apuntan que fue del PUERTO.
Forma parte pues de esos figurados 119 que comparando con Marbella debieron ser detenidos. Indiscutiblemente no se presentó al Juez Instructor para declarar que los dos PEQUEÑOS empresarios encarcelados eran ajenos al desfalco, y que el Delegado del Estado Bruna se había incorporado unos cuatro años después de programado e iniciado. Ahora él se defenderá por su nombramiento de Presidente de la Mutua en 2004, a los ¡79 años!, y tendrá razón. Una de dos, o le nombran las pirañas para seguir devorando, o eligen a “un menor” paliando la tostada penal que se les viene encima.
Las estafas a la Seguridad Social vienen de lejos, y cabe repetir la que viví en el 82 con cuarenta detenidos de los cien empresarios involucrados. Desde mi destino de ordenanza en el pasillo del llamado locutorio de “Jueces” observé el movimiento de abogados de los detenidos (máximo cuatro meses, una nimiedad comparados con mis tres años) Juan Piqué Vidal, Eduardo Soler Fisas (familiar del detenido gerente de Punto Blanco y socio único del bufete de mi entonces por desgracia abogado Luis Pascual Estevill), y alguien, que en esa laxitud ética tan normal en España, simultaneaba el cargo de Inspector de Trabajo y abogado de los acusados por “Trabajo”, el célebre político popular Jorge Fernández Díaz.
Otro de los sistemas para estafar a la Seguridad Social. Echevarría no inventó los partes por accidentes laborales donde entre informes técnicos, certificados profesionales, y los leguleyos metiendo baza, cualquier parecido con la verdad es pura coincidencia, pero creándose una realidad legal indestructible. Los conocía de siempre, de cuando sus obreros de Motor Ibérica SA, el camión Ebro y La Nissan (en la Zona Franca), se dejaban los dedos en las prensas. A tanto el dedo, el brazo, o la muerte (y la Caja B para el pasteleo correspondiente). Cuentan de su dureza en las luchas contra aquellos sindicatos “libres”, CCOO, antes de que sus jefes cobraran del Sistema. Y lo de facturar a la Seguridad Social es un tema tan manido que todas la Mutuas Catalanas tienen alguna anécdota acabando en agua de borrajas, o a lo sumo un cambio de dirección en centros hospitalarios a favor de los de Pujol antes, y ahora socialistas.
La primera frase de uno de sus altos ejecutivos es de antología “todo lo hecho ha sido en defensa de nuestros mutualistas”. No añadió “y en beneficio de la Seguridad Social”. Tics soltados por el subconsciente en el descontrol del miedo a lo que pueda suceder. Por ahora sin detenidos (en Cartagena, 56 por estafar a la SS). 150.000 empresas mutualistas, casi 1.000 millones de euros de “cuotas”, 2.600 entre empleados y profesionales, 138 millones de euros de beneficios (una perita en dulce), y con un millón y medio de obreros asegurados, es demasiado para meter mano “sin matices”. La Patronal de las Mutuas denunció los destinos de dinero para inversiones interesadas por los altos ejecutivos, ajenas al mutualismo laboral, pero invertir en bolsa, o fuera de ella, no es delito, otro si, que distorsione los conceptos pervirtiendo el fin de la entidad.
Echevarría sabe del “club de los De la Rosa” (alternando negocios y enfrentamientos según los biógrafos del financiero), pero él, triunfador superviviente, no contará nada, 82 años le impermeabilizan. Sus hijos, ricos, de la más refinada pijería local, y aficionados a las trasnochadas manifestaciones BRAZO EN ALTO y LA MANO ABIERTA, para lo que se trasladaban a Madrid por mal visto en Barcelona. Tan mal que LAPORTA, por presión mediática a la filiación en la FUNDACIÓN FRANCISCO FRANCO, cesa a regañadientes a su cuñado, al tiempo que otro hermano TIENE OFICINA para “tráfico de influencias” con Josep Pujol, hijo de JORDI PUJOL
JAVIER DE LA ROSA MARTÍ.
Y las varias prevaricaciones de la Junta de Tratamiento de BRIANS.
Por Rafael del Barco Carreras
El día 16-7-07, martes pasado, a las 12 ½, el más insolvente de los grandes millonarios españoles (iniciado “empleado de banca” y según la Forbes americana dentro de los 500 mayores del Mundo) entraba en “José Luis” de Diagonal para el aperitivo. En mis paseos, vivo cerca, le he visto muchas veces, y por la tarde en el Ideal (la coctelería más cara de Barcelona), donde antes acudía con su corte de corruptos y hasta seis guardaespaldas. A pesar de su insistencia a los juzgados y a la prensa de insolvencia total, sigue viviendo en Doctor Ferrand, un piso de 500 metros, veranea en Cadaqués con yate, y los hijos y hermanos a gran nivel (hasta intimando con un sobrino del Rey). Gordote a lo fofo de cócteles y productos químicos (lo decían ya por el 94 los técnicos de Brians), no parece que sus fuentes de dinero escaseen, pero las leyes y policías españolas no están estructuradas para delincuentes bien organizados (quizá se lo impida su propia corrupción). Si su “amigo” Rincón, el albacea de Serrano Suñer (cuñado de Franco), confesó que le prestaba 2.000.000 de pesetas mensuales para gastos de bolsillo, y hasta su hermano Fernando (el ingeniero jefe en el Consorcio y Tierras de Almería), contribuyó con varias decenas de millones para una fianza, significa que sus íntimos y testaferros “están forrados”, y los jueces o fiscales sin interesarse demasiado, ni menos procesar a sus “enriquecidos familiares”. EL JUEZ TORRES DE MARBELLA CON LA MISMA LEY QUE SE DEBE APLICAR EN BARCELONA DETUVO Y PROCESÓ A TODA LA FAMILIA, SOCIOS Y AMIGOS DE LOS FAMOSÍSIMOS ROCA, MUÑOZ, PANTOJA Y ZALDIVAR. Y lo mismo vale para los ya encarcelados Juan Piqué Vidal y Luis Pascual Estevill.
Es de suponer que uno de estos días se rematará la sentencia del juicio no celebrado aceptando un año de cárcel, y entrará de nuevo en prisión (le han dado tantas oportunidades de fuga que solo faltaría, al estilo su padre, que lo trasladaran a Londres, donde tiene casa puesta, y le protegieran de los kuwaitíes). Con la revocación por el TSJC el 3-7 del Art. 100.2 a Piqué Vidal, los tres individuos, cumbre de la Gran Corrupción durante más de treinta años en Barcelona se hallarán en la cárcel. Pasados UNOS QUINCE AÑOS de los últimos de sus cientos de delitos, después siguieron cometiendo para librarse de la Justicia (y blanqueando), corrompiendo a quien conviniera. Entre los TRES no suman mi tiempo pasado real en la cárcel (y ni mucho menos la suma de años de mis tres condenas), por “encubrir al padre Antonio de la Rosa” y dos pequeñas estafas a bancos fruto de ese encubrimiento y condena. Estudiando mis expedientes en Brians y comparando con los de Javier de la Rosa (o el actual de Piqué Vidal), no se exclamaría “agravio comparativo”, se afirmaría sin lugar a dudas que la Junta de Tratamiento y la Generalitat, con Pujol, Maragall o ahora Montilla, a la cabeza, prevaricaban, se vendían, y encima se ciscaban en mi boca cuando un Jurista me decía al negarme el Tercer Grado a pocos meses de mi cumplimiento que el “Caso De la Rosa” “era “ESPECIAL”. Un multirreincidente “ESPECIAL”. El Jurista debería denunciarme, anticipándose a la publicación de su nombre, y más detalles, porque yo no tengo dinero para denuncias, ni me las admiten, y menos humor para demandas, con la Generalitat denegándome la Justicia Gratuita.
Y SOLO ESTÁN LOS TRES EN PRISION. Los 119 detenidos en Marbella serían pocos si a todos los beneficiados y hasta colaboradores necesarios en los desfalcos, extorsiones, blanqueos y estafas de los tres se les hubiera procesado. Ya en el Caso Consorcio de la Zona Franca, 1980, donde me retienen tres años preventivo y se me condena a ese tiempo pasado en prisión, en lugar de “tocarme” el Juez Ezequiel Miranda de Dios, ricamente instalado en un piso de Piqué Vidal, y sin el desacierto de aceptar primero la “defensa gratuita” de Piqué Vidal y después la carísima de Luis Pascual Estevill, hubiéramos “caído” en manos de un JUEZ TORRES, entre funcionarios del Consorcio, Ayuntamiento y Hacienda, los políticos de la Asamblea y Junta, más socios, FAMILIARES, abogados y colaboradores de Antonio de la Rosa y su hijo Javier, se hubieran sobrepasado esos míticos 119, y la ciudad se hubiera deshecho de semejantes gansters. Y el fiscal Eladio Escusol Barra (que alcanzará los más elevados puestos en la Fiscalía, progresista, magistrado del Supremo, y celebrado escritor en temas jurídicos, al igual que Piqué Vidal y Pascual Estevill), tan a gusto como el juez en su negación de pruebas y comparecencias. OCHO MESES Y SUMARIO CERRADO, y Javier repartiendo desde el Banco Garriga Nogués. Tanto es así, que últimamente me entero de un crédito por 396 millones de pesetas del Banco al Consorcio el día 26-4-83, un mes antes de mi “liberación”, y con el banco en quiebra total.
Es evidente que SOLOS los tres no pudieron ni de lejos arrastrar SUS TREINTA AÑOS DE PRODUCTIVA CARRERA, pero la Gran Corrupción barcelonesa les permite cumplir poca cárcel y salvar a todos los suyos. Traslucen más podredumbre sus QUINCE AÑOS zafándose de la JUSTICIA que los quince anteriores ENRIQUECIENDOSE al estilo, y mucho más, que AL CAPONE (con menos tiros, aunque también los hubo).
Veremos ahora si las Juntas de Tratamiento ponen “la mano” o cumplen los Reglamentos con los que es IMPOSIBLE Y DELICTIVO otorgar en tres o cuatro meses dos o tres terceros grados y Art. 100.2, también aplicado a Piqué Vidal. Y como es natural en Barcelona ningún fiscal o juez denuncia a los de Tratamiento y Generalitat, en cumplimiento del práctico y poco usado Art.144 de la LEC.
Aprovecho, ya que la Prensa, no solo no me ha escuchado durante los casi treinta años de mis desgracias, insultándome e inventándose mi vida, para pedir perdón a BLOGS, WEBS, O PERIÓDICOS DIGITALES por mi insistencia, al mismo tiempo que agradezco a los que con entusiasmo publican mis escritos salidos del alma, quizá abusando de la libertad de expresión que solo INTERNET concede en Barcelona. Y seguiré.
Para detalles, www.elconsorcio.net
HACE QUINCE AÑOS…LAS OLIMPÍADAS…
Por Rafael del Barco Carreras
Llovió tan ilimitado dinero sobre la ciudad que se palió, CASI, la catástrofe de PORCIOLES y el franquismo, surgiendo de nuevo la Barcelona de la burguesía de entre siglos. Pero apareciendo las prácticas constructoras habituales, el recorte de cemento y calidades, visibles en la Ciudad Olímpica antes de “entregada la obra”. Derrumbes, grietas, manchones de salitre, alturas que no permiten el tránsito de camiones ¡en el puerto!, y drenajes deficientes con sus inundaciones. Tras el gran precedente de lo achacado a la “aluminosis” (miles de pisos del franquismo apuntalados y derruidos), surge la simple “falta de cemento”, la chapuza, y se hunde el Carmelo donde en teoría estudios y métodos eran perfectos, se descubre que los presupuestos de mantenimiento no se han invertido donde debían o desaparecido, y los trenes, la electricidad, o el aeropuerto, carreteras (el terrible Eix Transversal), y las autopistas se colapsan recién inaugurados. Hasta las sofisticadas técnicas israelitas de las nuevas cárceles no funcionan, suministradas por un amigo de los Pujol. ¡Y ninguna detención, faltaría más!. Como con el 3% o 20%, la corrupción “técnica” está perfectamente institucionalizada. El “seny catalá” que tan hermosas fachadas supo diseñar se transforma en pura delictiva avaricia cuando aplica presupuestos. Interpelaciones en Parlament y el Parlamento de la Nación, y LA VERDAD, las muchas verdades de tanto desastre, no se sabrán nunca, JAMÁS, porque abarcan todo el panorama de “técnicos”, funcionarios, políticos de derecha o izquierda, amigos o enemigos, grandes constructoras y subcontratistas, con su gran o pequeña mordida de dinero negro. De nuevo Magdalena Álvarez Arza defenderá la Gran Corrupción barcelonesa, al igual que por los 80 con su Jefe Josep Borrell OCULTÓ Y NO DENUNCIÓ (y encima pasados los años justificó su silencio en la prensa) a sus amigos el Delegado de Hacienda e inspectores. Gestos, papeles, cifras, porcentajes, el “nosotros esto y lo otro” y el consabido “vosotros tenéis la culpa”. Más la música del eterno AVE, su Sagrada Familia, los alcaldes, los geólogos, las asociaciones de vecinos, los ecologistas y su ecosistema, los sindicatos y sus huelgas, y hasta los chorizos arramblando el cobre. A por subvenciones y presupuestos, ¡que paga Madrid!. Todos contra el AVE, y contra su tardanza.
Ya Milá quiso detener la Pedrera de Gaudí pero su mujer amaba más el arte que el dinero, y a su pesar, el hermosísimo monumento ha resultado más caro de mantener que una catedral gótica. La piedra no es la adecuada.
Yo presté poca atención a las Olimpíadas. Un juicio, por una urbanización en el que me declararon inocente, me retuvo dos meses en la cárcel de Gerona. Una terrible estancia en una celda con cinco gitanos y su guitarra. Pero fue peor el trato con la sicóloga, castigándome con cambio de módulo (la diferencia, cuatro o seis por celda, dos literas de tres con medio metro de separación) por no cumplir un baremo de “actividades” que el propio verano por vacaciones de los funcionarios y “técnicos” convertía en imposible. Y se me ocurrió escribir mi primera novela: “LOS 10…, 100…, y 500.000 MILLONES DE PTLOS. DE LA ROSA”, con más disgustos que un cambio de módulo. Los grandes triunfadores olímpicos, Samaranch, Pujol, Serra, Maragall, o los segundos en el podium, que en mi ingenuidad creía se derrumbaban, De la Rosa, Piqué Vidal, Pascual Estevill, me demostrarían como se aplasta una mosca cojonera.
A nadie le hizo maldita la gracia las aventuras amorosas del sesentón Antonio de la Rosa con el “je t´aime Antoine”, susurrado al oído, bailando en el Sporting de Montecarlo con una preciosa francesa que le traía de cabeza, pero que aquella noche le negó la entrada a su camarote. Estrategia femenina. O la desesperada reacción ante su despedida invitando al yate al anochecer a tres prostitutas “para él solo”. Por si alguno de sus multimillonarios descendientes se queja, tengo las fotografías (unas sospechosas fotos que ni de lejos inspiré). Tras también despedirme (aquello era inaguantable), pasado el tiempo supe que al día siguiente apareció el hijo Javier y familia, fraguándose el desastre que se me avecinaba (la propia francesa declararía contra mí en el juicio, sin nada concreto, suponiendo engaños y orgías). Y menos gracia anunciar la que sería la próxima gran estafa del club De la Rosa - Piqué Vidal, al que yo añadía Pujol, único personaje sin seudónimo, Gran Tibidabo - Port Aventura.
Mi abogado, Rucabado, fallecido el día antes de mi primer permiso, después de negadas una decena de peticiones faltándome unos escasos meses para entrar en “condicional” y hasta la libertad total, fue cáustico, “te has divertido pero lo estás pagando caro, y lo pagarás más”. Lo de escribir solo es rentable si se elogia al Poder, y la Gran Corrupción demasiado poderosa para lanzarse lanza en ristre a lo quijote contra los molinos. Pero a mí aquellos molinos me jodieron la vida, y entre aquellas paredes me pareció la mejor de las ocupaciones embestir a quien con los años se ha demostrado eran las más retorcidas y amorales mentes de la Gran Barcelona.
La novela no tuvo ninguna resonancia, aunque varías publicaciones, entre ellas El País, le dedicaran unas líneas. El País se portó bien, imprimió mi nombre, aun haciéndome secretario de Antonio de la Rosa. En otras referencias, solo “un preso” en pleno ataque vengativo. La distribuyeron por toda España, por la intervención del grupo Z (Interviú y el Periódico) de Antonio Asensio, cabreado por doscientos millones estafados por su financiero de los 80, pero reaccionaron a tiempo de detener la venta y a las órdenes de Maciá Alavedra, consellé de la Generalitat, se retiró de muchas librerías, hasta amenazando a la distribuidora, que contestaba “agotada la edición” a pesar de que años después comprobé una gran existencia de libros, cubiertos de polvo, en un almacén de San Boi de Llobregat.
Y Pujol ganó más elecciones, y los BILLONES de la Gran Corrupción se “coronaron”, en argot del narcotráfico, con la operación TACOS (consultar Internet). La detención de Piqué Vidal y sus hombres de paja, administradores de sus sociedades “ful”, instrumentales, dicen. Miles de “instrumentales”. El 26-5-2006. Solo unas horas, acusado de blanqueo. 2.000 kilos de cocaína, valor en la ciudad, 10.000 mil millones de las antiguas pesetas, y que generarían en toda Europa, mezclados y en papelinas, varias decenas de miles de millones, y un reguero de degenerados y muertos. No es la primera vez que en diligencias se mezcla su nombre, siempre en operaciones de gran calado, ni supuestamente la única operación. Se le detiene por orden del Juzgado n. 4 de la Audiencia Nacional, y las noticias, dicen, han intervenido Policía y Guardia Civil, pero con la insistencia de la DEA norteamericana. En Barcelona “tabú”, tras casi cincuenta años dedicados a la Gran Corrupción (con un bufete de hasta cien abogados y varios pequeños bufetes de apoyo). Tanto es así que cuatro meses después entra a cumplir la condena de siete años por extorsión y los “técnicos penitenciarios” de la Generalitat le sueltan a los dos meses. Será por librar de la cárcel al gran Pujol, y además por contribuir al PIB local. ¡Que gentuza!. Para rematar…me cayeron encima tres denuncias falsas y otras menudencias, que ya contaré. ¡Y ni de lejos soy la única víctima!, que cuanto más escribo, ahora en Internet, sin que nadie apague mis ordenadores, más descubro.
Han pasado quince años de la llama olímpica, y los grandes casos siguen pendientes, Hacienda con Núñez y el delegado Huguet, con De la Rosa…Gran Tibidabo…¿tendrá algo que ver en los retrasos el Presidente de la Audiencia Barrera Cogollos, amigo y compañero de Sala de Fernández Oubiña, íntimo de Piqué Vidal y Javier de la Rosa, con quien tanto departió en el oscuro rincón de la coctelería Ideal?.
Para detalles www.lagrancorrupcion.com
I'm agree with you.
I'm agree with you.
Thats true...