facebook twitter flickr youtube Sindicacio

Menu:

Perfil al Facebook de Biel Barceló

Conferència cicle “model d’estat i república”

bielbarcelo | 18 Novembre, 2014 11:34

La meva conferència ahir al Club @diariodemallorca: 

Un Estat espanyol fracassat

 

Hem de constatar ,-com magníficament ha explicat Pere Sampol al seu darrer llibre-, el fracàs de l’Estat espanyol com a projecte de convivència democràtica i equilibrada entre els pobles que l’integren.

 

Així, assistim a l’emergència de moviments que qüestionen aquest marc i aposten per construir un estat propi (especialment el moviment sobiranista a Catalunya).

 

Així mateix s’ha de dir que arran del moviment 15-M també han sorgit propostes polítiques que cerquen la regeneració d’Espanya.

Perquè parlam de fracàs de l’estat espanyol com a model de convivència? S’ha donat aquests darrers anys, la confluència de tres crisis, o de tres eixos d’una mateixa crisi en el temps,- la crisi econòmica i social, una crisi de valors democràtics i de confiança en la política, i la crisi política i territorial de l’Estat espanyol,-. Això ha provocat canvis importants en l’economia, en la societat, en la política, en la identitat, en l’experiència vital i en les expectatives de moltes persones. Però bona part de la crisi social i de valors democràtics ve d’enrera, no és nova. Ve d’un sistema teòricament democràtic, que bàsicament ha cercat des de fa vàries dècades defensar un statu quo que beneficia els poderosos i que perpetua el bipartidisme en el poder. Un sistema que sobretot ha volgut afavorir una oligarquia empresarial i política, amb un sistema centralista en les inversions (totes les infraestructures des de fa 300 anys, centrades en Madrid com explica l’economista Germà Bel a “Espanya, capital Paris” ) i que ha incentivat i permès la corrupció.

 

Per començar, la monarquia. Herència del franquisme, protegida per un pacte de silenci informatiu, que només s’ha romput després de molts anys i escàndols. De fet la monarquia i la familia reial mai havien estat tan qüestionats com els darrers anys. El cunyat i la germana del rei, investigats per diversos delictes de corrupció presumptament comesos a través de les seves empreses i els negocis fets en connivència amb els governs del PP del País Valencià i les illes Balears. El rei que se’n va de cacera d’elefants en el moment que el país pateix la crisi econòmica més greu dels darrers 40 anys. De fet, els escàndols protagonitzats per l’anterior rei, ja són antics, i alguns, -pocs-, s’havien atrevit a investigar i denunciar l’opacitat dels negocis del rei amb personatges com Mario Conde, Tchokotua i d’altres, o fins i tot el seu obscur paper en tota la trama del cop d’estat del 23F.

 

En tot cas, la resposta no ha estat rompre amb el sistema imposat per una transició massa vulnerable. No ha estat anar cap a una República on el cap d’estat sigui triat democràticament pels ciutadans. No, la resposta ha estat canviar el rei, per perpetuar i blindar la monarquia. La nostra postura és ben clara. Dret a decidir el model d’Estat. La Constitució va recollir una monarquia heretada del franquisme. La majoria, per edat, no hem pogut decidir sobre aquesta monarquia, i els que ho féren en el seu moment, ho varen fer molt condicionats. I precisament els valors republicans ara més que mai son ben vigents i és ben necessari reivindicar-ne la recuperació.

 

La corrupció i la manca de transparència en l’actuació pública també han estat i són habituals. Hem sabut que la seu del PP es va pagar amb doblers negres. La comptabilitat B del PP segueix sent investigada. La recent operació Púnica a diversos municipis de Madrid ha destapat un escàndol que afecta a càrrecs de PP i PSOE. A Balears encara s’està investigant el finançament il·legal del PP a través d’Over Marketing. A més de les sentències ja existents que entre d’altres afecten l’expresident Matas i altres alts càrrecs del seu Govern. I també coneixem tots els casos de corrupció protagonitzats per nombrosos càrrecs de l’extinta UM, també amb diverses sentències condemnatòries. Però el primer cas de finançament il·legal de partits polítics és de 1989 i va afectar al PSOE (cas Filesa, amb sentència de 1997). El mateix partit que va aplicar el terrorisme d’Estat ha través de la creació dels GAL. La guerra bruta del tot val.

 

S’ha de dir ben alt, clar i fort: ja està bé, ja n’hi ha prou de corrupció. Els ciutadans n’estam ben farts. Ben farts de que ens robin. L’altre dia es publicava un estudi que calculava un cost de la corrupció de 1200M d’€ anuals només a Balears.

 

Un altre problema greu i habitual a l’estat espanyol: el frau fiscal i l’evasió d’imposts. I els governs espanyols, primer del PSOE i ara del PP han incentivat el frau fiscal amb distintes amnisties fiscals, el 1984, el 1991 i la més recent de 2012 del govern Rajoy.

 

De fet, l’Estat espanyol té una de les taxes de frau fiscal més altes de la Unió Europea, entre el 20 i el 25% (podrien ser entorn als 70.000 milions d’euros anuals, segons ATTAC), el doble de la mitjana europea. Frau fiscal que s’estén a tots els nivells: des de la petita escala (la factura sense IVA), fins als grans nivells d’evasió a través d’entramats societaris i/o paradisos fiscals. I mai cap govern (ni de dretes ni dels teòrics governs d’esquerres, ha atacat realment aquest problema, més bé s’ha mirat cap a una altra banda).

 

De fet, a l’estat espanyol s’ha implantat un sistema econòmic i social que ha incentivat la picaresca, l’especulació i el frau, abandonant la productivitat, l’emprenedoria, l’eficiència, la investigació i la innovació. Així s’expliquen taxes d’atur entorn al 25%, de les més altes d’Europa, per mor d’un sistema econòmic que ha aguantat pitjor la crisi econòmica. A Balears, a pesar dels rècords de turistes, no ens va gaire millor, i el nostre atur està entorn al 20%, quan la mitjana europea és del 13%.

 

Un sistema que es basa en benificis per uns pocs, i socialització de les pèrdues. Que diu que sortim de la crisi, però baixa salaris i augmenta la càrrega laboral.

 

Els anys del boom immobiliari, incentivat des del govern Aznar amb la complicitat del sector financer, varen propiciar una bombolla immobiliària que quan va esclatar, va fer que les conseqüències de la crisi econòmica a l’Estat espanyol es multipliquin en forma d’acomiadaments, tancaments d’empreses, desnonaments, etc.... A Balears, encara patim el desnonament de 6 famílies cada dia.

 

I la bombolla immobiliària va dur a l’especulació urbanística i aquesta a la vegada va propiciar la corrupció. Sobretot a la costa en forma de requalificacions urbanístiques injustificades i altres fórmules. Marbella i tota la costa mediterrània n’està farcida. El cas Andratx (Massot, Hidalgo,..) és un dels exemples a Mallorca.

 

Una corrupció que afecta molts estaments empresarials i polítics. Més de 300 polítics implicats en presumptes casos de corrupció, era el recompte que sortia als mitjans de comunicació (amb una ampla majoria del PP). Avui aquest recompte segur que ja ha pujat. I les illes Balears i el País Valencià al capdavant en polítics implicats. Però no només polítics. També han estat implicats en trames de corrupció: policies, militars, empresaris,... recordem entre d’altres l’expresident de la patronal espanyola.

 

Per si això no bastàs, hi podem afegir la connivència entre determinats partits polítics i els poders econòmics. Les grans companyies energètiques i elèctriques beneficiades per les successives normatives del govern de torn permetent el robatori continuat als consumidors a través per exemple del multimilionari escàndol del dèficit tarifari. Amb les conseqüents compensacions després en forma de fitxatges milionaris. Les famoses i vergonyoses portes giratòries. Nombrosos ex-ministres han acabat a les files de grans companyies. Fins i tot els propis ex-presidents: Aznar fitxà per ENDESA com assessor i González com a conseller per Gas Natural-FENOSA. Com es pot legislar i governar amb objectivitat amb aquestes connivències?

 

I els bancs? Durant anys algunes de les caixes d’estalvi més importants varen estar dirigides des del poder polític. Hem vist com es perdonaven deutes a partits polítics: per exemple, una caixa perdonà crèdits electorals al PSC per valor de 6,5 M€. I recordem l’exministre Rato, al front de Bankia, obligat ha sortir per la porta falsa, i finalment a pesar de la seva nefasta gestió recompensat com a conseller assessor de Telefónica. Bé idò, la gestió de bancs i caixes com Bankia, CAM, etc... ens ha costat 100.000 milions a tots els ciutadans en forma de rescats bancaris, al mateix temps que els membres del seus consell d’administració abusaven de les targetes negres per pagar les seves despeses particulars. Se’ns han rigut a la cara. Una vergonya.

 

Recordem també l’impost sobre dipòsits bancaris creat pel govern Rajoy amb un tipus de gravamen del 0% per evitar que les CCAA puguin cobrar als bancs.

 

Tot el sistema està “podrit”? El cert i segur és que els representants del bipartidisme polític a Espanya durant anys s’han procurat repartir tot el poder que el sistema creat per ells mateixos els permet. El sistema d’elecció dels membres del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional garanteix que PP i PSOE sempre hi tendran la seva quota, i a la vegada es carrega la separació de poders entre el legislatiu i el judicial. De fet, del TC ja no n’esperam res, més que sentències polítiques.  El Consell d’Estat (un dels darrers fitxatges en aquest organisme fou l’expresident Rodríguez Zapatero), les caixes d’estalvis, les diputacions provincials (es pot escriure un manual sobre el nepotisme amb l’actuació de Baltar a la Diputació d’Ourense o la Diputació de Lleó investigada ara a l’operació Púnica), .... tot perfectament controlat perquè res es mogui.

 

Els abusos de poder s’estenen a altres àmbits. Per exemple, en l’ús de la figura dels indults: banquers, empresaris, càrrecs públics condemnats per corrupció, policies condemnats per tortures,... primer condemnats i després indultats arbitràriament pel govern. Un escàndol del qual han abusat tant els governs conservadors com els socialistes per indultar als poderosos i als amics del poder.

 

La llei electoral feta a mida del bipartidisme, impedint una vertadera representativitat. Aquí a Balears, a les darreres eleccions autonòmiques, un 20% de l’electorat va quedar sense representació al Parlament. I amb un 44% dels vots, Bauzá aconseguí un 55% dels diputats. A nivell d’Estat la divisió provincial de circumscripcions electorals i la Llei d’Hont beneficia clarament al bipartidisme.

 

La llei de finançament de les comunitats autònomes feta per treure recursos dels territoris amb una economia més productiva, per enviar-los a territoris amb economia subvencionada. Un vertader espoli fiscal en nom d’una falsa solidaritat que empobreix progressivament els territoris aportadors (una sentència del TC alemany prohibeix una situació així amb els landers alemanys). Els ciutadans de les illes Balears han perdut 17 punts de la seva renda per càpita disponible en els darrers 10 anys. Hem passat de tenir una renda per càpita de les més altes de la Unió Europea, a una renda per càpita per davall de la mitjana espanyola. I quasi el 25% de la població de Balears està en situació de risc de pobresa. Però el sistema segueix traient recursos dels ciutadans i les empreses de Balears cap a l’Estat, recursos que mai tornen.

 

Un Estat que carrega damunt les comunitats autònomes la culpa de l’excessiu endeutament, quan en realitat el 80% de l’endeutament total de les administracions correspon a l’Estat. La resta de l’endeutament es reparteix entre comunitats autònomes i entitats locals. I així i tot l’Estat es permet un dèficit 4 vegades més gran que el que permet a les comunitats autònomes, obligant-les a retallar de la seva despesa, que bàsicament és despesa social: la major part dels recursos de les comunitats autònomes son per destinar a les competències sanitàries, educatives i de serveis socials.

 

El mateix Estat que no vol fer retalls en la seva estructura: Ministeris amb competències transferides a les autonomies; Diputacions Provincials que no tenen sentit si ja hi ha municipis i mancomunitats; el Senat que no compleix la seva feina de cambra de representació territorial, sinó que s’ha convertit en un cementeri d’elefants,.... perquè personatges com Monago viatgin gratis total per les seves qüestions particulars. Encara esperam la seva dimissió, però de moment rep els aplaudiments dels seus, inclòs els de’n Bauzá.

 

I el comportament d’una part de l’electorat (sobretot de dretes) ha propiciat aquestes situacions per no castigar determinats comportaments, i fins i tot premiar-los. Durant anys alguns partits entraren en una guerra de subhasta electoral, de promeses electoralistes, per veure qui oferia més construccions inútils, més subvencions clientelars, més inversions partidistes, més desgravacions fiscals i menys imposts,.... i d’aquí vengueren despeses milionàries i absurdes com aeroports sense passatgers, l’AVE (l’AVE espanyol, -50.000 milions ja duim gastats,- és el més ineficient del món en la relació de número de quilometres i passatgers transportats: 2,8 passatges per quilòmetre, comparats amb els 41,5 de França),...

 

A Balears es construïen infraestructures excessives i milionàries com el Palma Arena, el metro, el Palau de Congressos, les autopistes d’Eivissa (sumen més de 650M€),...

 

I mentrestant el govern socialista llevava imposts als rics: l’impost de patrimoni, l’impost de successions, la tributació mínima de les SICAV,...

 

I gent que amb l’objectiu d’aconseguir un lloc de treball s’apuntava amb entusiasme a militar a determinats partits que s’oferien pràcticament com agències de col·locació.

 

Subhastes electorals i agències polítiques de col·locació, un sistema nefast incentivat per determinats partits i aplaudit per una part de l’electorat.

 

Els exposats nomès son uns exemples del que passa a aquest Estat des de fa anys. Ja és ben hora de canviar les coses. Les institucions, en teoria, haurien de ser els instruments per construir una societat que gaudís de benestar, prosperitat i igualtat. Si aquestes institucions no funcionen per aconseguir mantenir l’estat del benestar i una societat pròspera i igualitària, vol dir que s’ha de canviar el sistema.

 

Els avanços en transparència, pluralitat, participació,... no han de quedar simplement en el terreny de les paraules i les bones intencions. Han de tenir aplicacions pràctiques i concretes en el dia a dia. Les decisions s’han de prendre amb la gent, no contra la gent. Els grans partits estan en contra de les consultes, en contra del dret a decidir. Tenen por del que puguem dir els ciutadans. No només no ho volen a Catalunya, tampoc a Canàries amb les prospeccions. La qüestió es governar per el poble, però sense el poble. Al més pur estil despòtic.

 

I aquesta reflexió és vàlida en aquests moments per tot el món democràtic, ja que la crisi és global. Especialment per la Unió Europea i la zona euro, que està experimentant convulsions decisives i que es caracteritza per unes institucions amb un funcionament poc transparent i democràtic.

 

A tot el que hem comentat, s’ha d’afegir el problema del marc territorial: les qüestions no resoltes de la plurinacionalitat, del reconeixement de la diversitat lingüística i cultural de l’Estat espanyol, del dret a decidir dels pobles,...

 

Per una banda, Espanya només entén una manera de ser espanyol: la castellana. I davant la petició d’una consulta catalana, n’hi ha que defensen l’statu quo amb amenaces: Cospedal (recuperar el delicte de convocatòria de referèndum), Aznar (reclama conseqüències penals), Aleix Vidal-Quadras (reclama la intervenció de la Guardia Civil),.... I ara la intervenció de la Fiscalia en el procés participatiu del 9N.

 

Les sentències del TC cada vegada més partidista, amb sentències clarament polítiques: contra l’Estatut de Catalunya, contra la immersió i contra el català (la darrera la sentència a favor del Govern Bauzá en relació a la llei de funció pública que relega el català a l’administració pública). Ara hi hem d’afegir la suspensió de la consulta del 9N i la previsible sentència en contra.

 

Per altra, la resposta de l’Estat espanyol a la crisi, que com he comentat, ha estat donar la culpa de tot a les autonomies. El Govern espanyol actual, atiat pels sectors més rancis del nacionalisme espanyol, ha posat en marxa un procés recentralitzador que pretén buidar progressivament de competències les CCAA i eliminar la diversitat cultural i nacional existent. El marc de la crisi econòmica i social, i la crisi de deute que afecta les administracions públiques, ha exacerbat les pulsions centralistes de les institucions de l’Estat, que pretenen carregar els esforços de reducció del dèficit públic damunt les CCAA (i com estam veient amb efectes nefasts per a l’estat del benestar, ja que les CCAA presten els serveis públics bàsics de sanitat, educació i serveis socials).

 

A més, el sistema de finançament actualment en vigor ha demostrat que no és capaç de regular d’una manera justa i equitativa el flux i el repartiment dels fons públics entre els diferents territoris de l’Estat. Les Illes Balears som els més perjudicats per aquest sistema (balança fiscal negativa del 14% del PIB), que també perjudica Catalunya (-9% del PIB) i el País Valencià (-6% del PIB). Després que en Montoro maquillàs els resultats repartint l’IVA que deixen els turistes aquí, com si el deixassin a tota Espanya, així i tot sortia un dèficit fiscal anual de 1.483 milions, diferència entre el que pagam i el que rebem a Balears.

 

El maltracte cap a les illes, ho hem vist amb els PGE2014 que ens deixen un any més, a la coa de les inversions estatals, només Navarra per darrera (ja voldríem tenir el concert econòmic de Navarra, no caldrien les inversions de l’Estat). I els PGE2015 que ens han deixat els darrers en inversió per càpita.

 

Una dada: la inversió estatal a tota Espanya els 10 darrers anys, és una mitjana: 4.628€ per càpita, a Balears: 1.786€.

 

Davant les dificultats de finançament de les CCAA i les dificultats d’aquestes per mantenir els serveis públics bàsics de l’estat del benestar, i davant els intents de recentralització del Regne d’Espanya per part de les classes dirigents espanyoles de l’Estat, una part important de la població (especialment d’aquells territoris amb trets nacionals propis) està prenent consciència de la necessitat que la ciutadania exerceixi la capacitat de decidir per tal de protegir les administracions més properes als ciutadans i que gestionen els serveis públics més sensibles, i per tal de protegir la diversitat cultural i nacional.

 

Les Illes Balears davant aquest escenari

 

Davant aquest escenari, en quin lloc queden les Illes Balears, i quin paper hem de jugar?

 

Davant un Estat en decadència política, econòmica i social, davant aquest fet incontestable, convé fer el nostre camí com a país. Necessitam un Estat que defensi els drets i interessos dels ciutadans. La pregunta és: el tenim ara?

 

Si volem avançar en democràcia hem de defensar el dret de decidir.

 

Els ciutadans i ciutadanes de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, hàgim nascut on hàgim nascut, hem de poder prendre les decisions sobre tot allò que ens afecta:

 

-      Hem de poder decidir quina part dels nostres imposts es destina a la solidaritat amb la resta de pobles de l’Estat i del món, i quina part es dedica a finançar la nostra sanitat pública, el nostre sistema educatiu, els serveis socials... Sobirania fiscal en deim.

 

-      Hem de poder decidir aquí si volem arriscar la nostra activitat turística i el nostre medi ambient amb prospeccions petrolíferes o no ho volem. No ha de ser una decisió pressa en un despatx a Madrid.

 

-      Hem de poder decidir sobre la gestió dels nostres aeroports, com element fonamental que són de la nostra economia. No podem estar subjectes a decisions preses fora d'aquí; a vegades fins i tot amb interessos contraposats als nostres. El Govern de l'Estat vol entregar la gestió dels aeroports a empreses privades mentre ens nega als ciutadans de les illes Balears que hi poguem participar.

 

 

S’ha de poder decidir tot, i tot s’ha de poder decidir des d’aquí.

 

El país necessita un model econòmic propi,... un projecte de país propi,... i una estratègia política pròpia per fer possible el futur. El país necessita confiança, ambició i compromís.

 

Estic convençut que el país se’n sortirà. Tenim gent innovadora, gent emprenedora, gent preparada,... sempre mos n’hem sortit. Empresaris, treballadors, professionals,... decidits a tirar endavant perquè siguem capaços, entre tots, de construir un futur millor.

 

 

La crisi com a oportunitat per fer un salt qualitatiu i quantitatiu

 

Des de la coalició MÉS pensam que el context actual de crisi econòmica i política és decisiu per fer avançar el moviment social i polític que defensa la sobirania de les Illes Balears, la democratització radical de les institucions, la supressió dels privilegis dels poderosos i un canvi de model econòmic i social.

 

Ho hem comprovat a les darreres eleccions a Catalunya, Galícia i al País Basc i a les darreres europees: els ciutadans d’esquerres cerquen alternatives que ofereixin solucions a la crisi des d’una perspectiva clarament social i propera a la gent i al territori. Els electors d’esquerres volen opcions que prioritzin les persones, volen opcions allunyades de la partitocràcia PP-PSOE, centrada en Madrid i submisa als poders estrangers i no democràtics. La nostra responsabilitat és ser alternativa i contribuir al canvi que demana la societat.

 

A Balears, hem viscut aquestes darrers anys una autèntica primavera verda. La vaga dels docents ha provocat una mobilització mai vista a les illes. En contra del decret llei de trilingüísme, però també en defensa de l’ensenyament en català, en defensa d’una educació de qualitat, i també en contra de les imposicions autoritàries del Govern Bauzá.

 

Tota la comunitat educativa, pares i mares, docents i alumnes. 120.000 persones als carrers de les 4 illes. Un moviment assembleari, transversal, que ha estat seguit per tot l’Estat: uns amb preocupació i altres amb interès.

 

Aquesta mobilització ha mostrat el camí a seguir.

 

El nostre horitzó: una Europa radicalment democràtica, al servei dels ciutadans i dels pobles

 

I el nostre horitzó és Europa. Una Europa diferent a l’actual. Una Europa radicalment democràtica, en la qual les institucions comunes estiguin al servei dels ciutadans i dels pobles. No pot ser que Europa estigui en mans del Banc Central Europeu i del Govern alemany. No pot ser que Europa només estigui al servei dels poderosos, del sector financer. En mans d’institucions no democràtiques.

 

Europa ha de canviar, i l’han de canviar els ciutadans i els pobles. Ha de canviar la relació de les institucions europees amb els ciutadans i també amb els pobles que la integren.

 

Conclusió: la plenitud nacional de les Illes Balears, en una nova Europa

 

Com a conclusió, apuntaré algunes idees que resumeixen la posició de MÉS davant els escenaris que se’ns estan plantejant:

 

-      Hem de treballar per aconseguir avançar en la sobirania de les Illes Balears, per poder tenir un estat que vertaderament defensi els interessos i drets dels ciutadans de les illes Balears, com a manera de garantir el benestar col·lectiu davant els atacs i les injustícies que ja estam patint i que continuarem patint per part del Govern espanyol. Dins MÉS algunes persones pensen que un Estat que ens garanteixi aquests drets s’aconseguirà a través d’un procés constituent dins l’Estat actual, altres amb la sobirania plena. Però aquesta pluralitat té el mateix objectiu de benestar, democràcia i dret a decidir. En qualsevol cas, son els ciutadans que han de decidir quines estructures d’Estat, quin model, i quina relació hem de tenir amb la resta dels Països Catalans, i amb la resta de pobles d’Espanya i d’Europa.

-      En qualsevol cas aquest camí exigirà molts esforços, molta determinació i molta capacitat de resistència, ja que les classes dirigents de l’Estat espanyol hi posaran tots els entrebancs imaginables.

-      Aquest camí cap al dret de decidir és indestriable del procés de democratització radical de les institucions europees. Europa ha d’estar al servei dels ciutadans i dels pobles, no al servei dels poderosos.

 

Com he dit al principi hi ha un moviment que cerca la via del sobiranisme i una altra via que cerca la ruptura amb la transició. La força tant d’un moviment com de l’altre és la gent, la ciutadania. Com si fos un riu que baixa amb força i que no es pot aturar. Es pot modular el seu curs, però no posar-hi una barrera que ho aturi de cop. MÉS en certa mesura representa les dues corrents, la del moviment ciutadà que cerca la democràcia real, participativa, i la reivindicació del dret a decidir i de la sobirania pròpia. Aquests dos rius ciutadans son compatibles i que poden agafar més força encara. MÉS pot ser la confluència d’aquests dos rius, perquè ja hi son presents totes dues forces. Perquè en realitat, ambdues representen el mateix: el dret de la ciutadania a decidir el futur.

 

 

Categoria: General. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix