facebook twitter flickr youtube Sindicacio

Menu:

Perfil al Facebook de Biel Barceló

Something is rotten in the state of Spain

bielbarcelo | 16 Gener, 2013 11:59

Què passa en aquest Estat anomenat Espanya? La confluència de tres crisis, o de tres eixos d’una mateixa crisi,- la crisi econòmica i social, una crisi de valors democràtics i de confiança en la política, i la crisi política i territorial de l’Estat espanyol,- està provocant canvis importants en l’economia, en la societat, en la política, en la identitat, en l’experiència vital i en les expectatives de moltes persones. Però bona part de la crisi social i de valors democràtics ve d’enrera, no és nova. I són molts els exemples que es poden posar.

Per començar, tenim un cap d’Estat i una família reial que estan qüestionats, com mai ho havien estat. El genre del rei, investigat per corrupció a través de les seves empreses, en connivència amb els governs del PP del País Valencià i les illes Balears. I mentrestant el rei que se’n va de cacera d’elefants en el moment que el país pateix la crisi econòmica més greu dels darrers 40 anys. Però és que això del rei, ja és antic, i alguns, -pocs-, s’havien atrevit a investigar i denunciar l’opacitat dels negocis del rei amb personatges com Mario Conde, Tchokotua i d’altres.

La corrupció i la manca de transparència en l’actuació pública també han estat i són habituals. Aquests dies ha quedat demostrat el finançament il·legal d’UDC, en un procés judicial que s’ha allargat durant anys. A Balears encara s’està investigant el finançament il·legal del PP a través d’OverMarketing, a més de les sentències ja existents que entre d’altres afecten l’expresident Matas. I també coneixem tots els casos de corrupció protagonitzats per nombrosos càrrecs de l’extinta UM, també amb diverses sentències. Però el primer cas de finançament il·legal de partits polítics és de 1989 i va afectar al PSOE (cas Filesa, amb sentència de 1997). El mateix partit que va aplicar el terrorisme d’Estat ha través de la creació dels GAL. La guerra bruta del tot val.

Un altre problema habitual a l’estat espanyol ha estat el de l’evasió d’imposts. I els governs espanyols, primer del PSOE i ara del PP han incentivat el frau fiscal amb distintes amnisties fiscals, el 1984, el 1991 i la més recent de 2012 del govern Rajoy.De fet, l’Estat espanyol té una de les taxes de frau fiscal més altes de la Unió Europea, entre el 20 i el 25% (podrien ser entorn als 70.000 milions d’euros anuals, segons ATTAC), el doble de la mitjana europea. Frau fiscal que s’estén a tots els nivells: des de la petita escala (“li faig” o “em faci” “la factura sense IVA”). Fins als grans nivells d’evasió a través d’entramats societaris i/o paradisos fiscals.

A l’estat espanyol s’ha implantat un sistema econòmic i social que ha incentivat la picaresca, l’especulació i el frau, abandonant la productivitat, l’emprenedoria, l’eficiència, la investigació i la innovació. Així s’expliquen taxes d’atur entorn al 25% de les més altes d’Europa, per mor d’un sistema econòmic que ha aguantat pitjor la crisi econòmica.Els anys del boom immobiliari, incentivat des del govern Aznar amb la complicitat del sector financer, varen propiciar una bimbolla immobiliària que quan va esclatar, ha fet que les conseqüències de la crisi econòmica a l’Estat espanyol es multipliquin en forma d’acomiadaments, tancaments d’empreses, desnonaments, etc....I aquesta especulació urbanística va propiciar també la corrupció. Sobretot a la costa en forma de requalificacions urbanístiques injustificades i altres fòrmules. Marbella i tota la costa mediterrània n’està farcida. El cas Andratx (Massot, Hidalgo,..) és l’exemple més clar a Mallorca.

Una corrupció que afecta molts estaments empresarials i polítics. Més de 300 polítics imputats en presumptes casos de corrupció, era el recompte que sortia recentment als mitjans de comunicació (amb una ampla majoria del PP). I les illes Balears i el País Valencià al capdavant en polítics implicats. Però també han estat implicats en trames de corrupció policies, militars, empresaris,... El darrer cas investigat afecta a l’expresident de la CEOE.

Tenim molts d’exemples de les connivències entre determinats partits polítics i els poders econòmics. Les grans companyies elèctriques beneficiades per les successives normatives del govern de torn permetent el robatori continuat als consumidors a través per exemple de l’escàndol del dèficit tarifari. Amb les conseqüents compensacions després en forma de fitxatges milionaris. Nombrosos ex-ministres han acabat a les files de grans companyies. Fins i tot els propis ex-presidents: Aznar fitxà per ENDESA com assessor i González com a conseller per Gas Natural-FENOSA. Com es pot legislar i governar amb objectivitat amb aquestes connivències?

I els bancs? Durant anys algunes de les caixes d’estalvi més importants varen estar dirigides des del poder polític. Hem vist com es perdonaven deutes a partits polítics: per exemple, una caixa perdonà crèdits electorals al PSC per valor de 6,5 M€. I recentment l’exministre Rato, és posat al front de Bankia (la gestió de la qual està costant milions i milions a tots els ciutadans en forma de rescats bancaris), obligat ha sortir per la porta falsa, i finalment a pesar de la seva nefasta gestió és recompensat com a conseller assessor de Telefónica. La darrera és l’impost sobre dipòsits bancaris creat pel govern Rajoy amb un tipus de gravamen del 0% per evitar que les CCAA puguin cobrar als bancs.

Tot el sistema està “podrit”? El cert i segur és que els representants del bipartidisme polític a Espanya durant anys s’han procurat repartir tot el poder que el sistema creat per ells mateixos els permet. El sistema d’elecció dels membres del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional garanteix que PP i PSOE sempre hi tendran la seva quota, i a la vegada es carrega la separació de poders entre el legislatiu i el judicial. El Consell d’Estat (el darrer fitxatge en aquest organisme ha estat l’expresident Rodríguez Zapatero), les caixes d’estalvis, les diputacions provincials (es pot escriure un manual sobre el nepotisme amb l’actuació de Baltar a la Diputació d’Ourense), .... tot perfectament controlat perquè res es mogui.

Els abusos de poder s’estenen a altres àmbits. Per exemple, en l’ús de la figura dels indults: alts càrrecs condemnats per corrupció, policies condemnats per tortures,... primer condemnats i després indultats arbitràriament pel govern. Un escàndol del qual han abusat tant els governs conservadors com els socialistes.

La llei electoral feta a mida del bipartidisme, impedint una vertadera representativitat. Aquí a Balears, a les darreres eleccions autonòmiques, un 20% de l’electorat va quedar sense representació al Parlament. A nivell d’Estat la divisió provincial de circumscripcions electorals i la Llei d’Hont beneficia clarament al bipartidisme.

La llei de finançament de les comunitats autònomes feta per treure recursos dels territoris amb una economia més productiva, per enviar-los a territoris amb economia subvencionada. Un vertader espoli fiscal en nom d’una falsa solidaritat que empobreix progressivament els territoris aportadors (una sentència del TC alemany prohibeix una situació així amb els landers alemanys). Els ciutadans de les illes Balears han perdut 17 punts de la seva renda per càpita disponible en els darrers 10 anys. Hem passat de tenir una renda per càpita de les més altes de la Unió Europea a una renda per càpita per davall de la mitjana espanyola. I quasi el 25% de la població de Balears està en situació de risc de pobresa. Però el sistema només es retoca però no canvia el plantejament de fons.

Un Estat que carrega damunt les comunitats autònomes la culpa de l’excessiu endeutament, quan en realitat el 80% de l’endeutament total de les administracions correspon a l’Estat. La resta de l’endeutament es reparteix entre comunitats autònomes i entitats locals. I així i tot l’Estat es permet un dèficit 4 vegades més gran que el que permet a les comunitats autònomes, obligant-les a retallar de la seva despesa, que bàsicament és despesa social: la major part dels recursos de les comunitats autònomes son per les competències sanitàries, educatives i de serveis socials.

El mateix Estat que no vol fer retalls en la seva estructura: Ministeris amb competències transferides a les autonomies; Diputacions Provincials que no tenen sentit si ja hi ha municipis i mancomunitats; el Senat que no compleix la seva feina de cambra de representació territorial, sinó que s’ha convertit en un cementeri d’elefants,....

I el comportament d’una part de l’electorat (sobretot de dretes) ha propiciat aquestes situacions per no castigar determinats comportaments, i fins i tot premiar-los. Durant anys alguns partits entraren en una guerra de subhasta electoral, per veure qui oferia més equipaments, més subvencions, més inversions, més desgravacions fiscal, menys imposts,.... i d’aquí vengueren despeses milionàries i absurdes com aeroports sense passatgers, trams de l’AVE per unes poques dotzenes de passatgers (l’AVE espanyol és el més ineficient del món en la relació de número de quilometres i passatgers transportats),... A Balears infraestructures milionàries com el PalmaArena, el metro, el Palau de Congressos,... I mentrestant el govern socialista que llevava imposts als rics: l’impost de patrimoni, l’impost de successions,... I gent que amb l’objectiu d’aconseguir un lloc de treball s’apuntava amb entusiasme a militar a determinats partits que s’oferien pràcticament com agències de col·locació. Subhastes electorals i agències polítiques de col·locació, un sistema nefast incentivat per una part de l’electorat i determinats partits.

Els exposats nomès son uns exemples del que passa a aquest Estat des de fa anys. Ja és ben hora de canviar les coses. Les persones que ens dedicam a la política tenim l’enorme responsabilitat d’oferir solucions a les tres crisis que he comentat al principi. Els neguits i les esperances de les persones es projecten en gran mesura sobre aquells que, en principi, els representam a les institucions democràtiques. Les institucions, en teoria, haurien de ser els instruments per construir una societat que gaudís de benestar, prosperitat i igualtat. Si aquestes institucions no funcionen per aconseguir mantenir l’estat del benestar i una societat pròspera i igualitària, vol dir que els representants polítics no ho estam fent bé. I hi hem de fer una reflexió profunda, i oferir respostes i propostes noves, de canvi real, que estiguin a l’alçada de les circumstàncies. No veure que aquest és el nostre deure és no només irresponsable, sinó també molt perillós.

Els avanços en transparència, pluralitat, participació,... no han de quedar simplement en el terreny de les paraules i les bones intencions. Han de tenir aplicacions pràctiques i concretes en el dia a dia.Aquesta reflexió és vàlida en aquests moments per tot el món democràtic, ja que la crisi és global. Especialment per la Unió Europea i la zona euro, que està experimentant convulsions decisives i que es caracteritza per unes institucions amb un funcionament poc transparent i democràtic.

En el nostre país en concret, a les Illes Balears, hem d’afegir el marc del fracàs de l’Estat espanyol com a projecte de convivència democràtica i equilibrada entre els pobles que l’integren, i l’emergència de moviments que qüestionen aquest marc i aposten per construir un estat propi (especialment el moviment sobiranista a Catalunya).

Per una banda, Espanya només entén una manera de ser espanyol: la castellana. I ho defensen amb amenaces: Cospedal (recuperar el delicte de convocatòria de referèndum), Aznar (reclama conseqüències penals), Aleix Vidal-Quadras (reclama la intervenció de la Guardia Civil),....

Per altra, la resposta de l’Estat espanyol a la crisi, quina ha estat? Com he comentat, per a l’Estat espanyol, la culpa de tot la tenen les autonomies. El Govern espanyol actual, atiat pels sectors més rancis del nacionalisme espanyol, ha posat en marxa un procés recentralitzador que pretén buidar progressivament de competències les CCAA i eliminar la diversitat cultural i nacional existent. El marc de la crisi econòmica i social, i la crisi de deute que afecta les administracions públiques, ha exacerbat les pulsions centralistes de les institucions de l’Estat, que pretenen carregar els esforços de reducció del dèficit públic damunt les CCAA (i com estam veient amb efectes nefasts per a l’estat del benestar, ja que les CCAA presten els serveis públics bàsics de sanitat, educació i serveis socials).A més, el sistema de finançament actualment en vigor ha demostrat que no és capaç de regular d’una manera justa i equitativa el flux i el repartiment dels fons públics entre els diferents territoris de l’Estat. Les Illes Balears som els més perjudicats per aquest sistema (balança fiscal negativa del 14% del PIB), que també perjudica Catalunya (-9% del PIB) i el País Valencià (-6% del PIB).Davant les dificultats de finançament de les CCAA i les dificultats d’aquestes per mantenir els serveis públics bàsics de l’estat del benestar, i davant els intents de recentralització del Regne d’Espanya per part de les classes dirigents espanyoles de l’Estat, una part important de la població (especialment d’aquells territoris amb trets nacionals propis) està prenent consciència de la necessitat que la ciutadania exerceixi la capacitat de decidir per tal de protegir les administracions més properes als ciutadans i que gestionen els serveis públics més sensibles, i per tal de protegir la diversitat cultural i nacional.

En definitiva, Espanya  en decadència política, econòmica i social. Davant aquest fet incontestable: hem de fer el nostre camí com a país.

Categoria: General. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix