facebook twitter flickr youtube Sindicacio

Menu:

Perfil al Facebook de Biel Barceló

L'assassinat d'Emili Darder

bielbarcelo | 28 Febrer, 2012 11:04

Divendres passat al cementeri de Palma retèrem homenatge al batle republicà Emili Darder, afussellat fa 75 anys pels feixistes. L'escriptor Guillem Rosselló va llegir una narració del que pogué pensar i dir Darder en les seves darreres hores. Emotiva, esfereïdora, val la pena que la llegiu:

BALANGUERA A LA MATINADA Amb penes puc recordar el moment que m’han tret de l’Hospital General per portar-me cap a aquesta presó dels Caputxins. Crec que deu rondar la mitja nit. Tampoc no sóc conscient del camí que hem fet per arribar fins aquí. Veig que m’he acubat. Em costa alenar. Tot el cos em fa mal, però, malgrat tot, puc deduir que els soldats m’han tractat bé perquè no sento cap dolor que sigui conseqüència d’un cop que m’hagin fet durant el camí; deuen haver sentit llàstima de la meva persona. Només puc recordar des del moment que m’han ficat dins aquest llit que fa olor de pixum, de suor d’humanitat, de tristesa, i potser també en fa de la sal de les llàgrimes que s’hi ha vessat. El panteixar dels soldats m’ha fet saber que els havia costat força apujar-me per les escales que s’enfilen cap al passadís on hi ha aquestes cel·les on esperarem la mort. He tingut por quan m’han tapat amb una infecta flassada, però encara n’he tinguda més quan m’han deixat tot sol. I és que un home no és gaire cosa quan s’enfronta amb la mort, tan gran i eterna, tan enigmàtica. Però abans que m’entrés aquell pànic del que ni la fe en Déu em pot alliberar, aquest m’ha fet un favor i m’ha deixat dormir.     I ara que torno a ser conscient, no sé quant temps ha passat. Moriré. Però vull creure que no. No tinc coratge per pensar en el motiu que m’hagin dut a parar aquest lloc, però tanmateix el sé. Em mataran. I és per oblidar-ho que em vull centrar en el dolor que em colpeja just enmig del pit, i en la rampa que em puja pel braç esquerre, i en l’ofegor que em vol tancar el coll. Tot m’anuncia l’arribada de la mort. Però aquest sentiment em ve d’antic, perquè sempre he estat un home així de trencadís, de feble. Fet i fet, encara no sé com he pogut suportar els mesos de presó sense morir, perquè els feixistes m’hi han tractat com si jo hagués estat assassí... y encara ara no ho entenc... no els entenc... Des que ha esclatat la guerra m’ha sorprès la capacitat de mal que s’amaga, com una altra epidèmia assassina, dins la sang humana. Em demano què se n’haurà fet d’en Tano, d’en Toni Mateu i d’Antoni Maria Ques. Només sé que són aquí, a pocs metres de distància, esperant la mort, però no els puc oir. Però ara que he pensat en ells m’arriben, de més allà de la penombra closa, els murmuris de l'amic Alexandre Jaume, en Tano. Sí, és ell, plora i balbuceja. Jo li aniria a murmurar el cant d’aquella Balanguera que tantes tardes vàrem recitar estant reclosos en el castell de Bellver... buida que buida sa filosa –li diria-, de nostres vides treu el fil. Ell també me la va cantar aquell mal dia que em varen fer netejar els orinals de tots els presos del castell i vaig estar a punt de morir de pur esgotament i de fàstic. I sé cert que n’Alexandre, que s’estima la nostra terra i la nostra llengua tant com jo, em faria un somrís malgrat la certesa de saber que les nostres vides s'esfilagarsaran sense haver pogut filar el millor dels nostres somnis. Morirem. Ho sé. Em demano si tinc por i em responc que sí. No hi vull pensar. Em deixo anar en les mans del Déu en el qui crec. Escolto petjades. El cor se m’accelera i augmenta el dolor. Podrien ser els soldats que em portaran a morir, però entra una ombra que em posa quelcom fred en el pit. És el metge. No moc ni un múscul. No ho puc fer. Qualsevol esforç aconsegueix que els pits m’estrenyin amb més força i que durant una estona em manqui l’alè. M'ausculta.                                                                                                      - No sé si arribarà a la matinada –comenta amb menyspreu i com si jo ja no el pogués escoltar-, i si no hi arriba em barrinaran ben barrinat! –es lamenta, groller.                                    El soldat que l’acompanya em mira amb llàstima. Surten. Jo, en aquests moments que el plor em vol vèncer, voldria centrar els meus pensaments en na Miquela i n'Emília, la muller i la filla. M'han vingut a veure aquesta tarda... o a la tarda d’ahir... ja no ho sé... He perdut la noció del temps. N'Emília es va abraçar a mi en silenci i jo li vaig murmurar a l’orella: Girant l’ullada cap enrera guaita les ombres de l’avior, i de la nova primavera sap on s’amaga la llavor.                                          - Què dius, pare? –em demanà la nina.                                                                                            - Res... res...I va tornar a callar, i jo vaig anar ben alerta a demanar-los el motiu que els feixistes els haguessin permès que em visitessin a l’hospital. Ja el sabia. Me l’havia anunciat el tinent Honorat Sureda. “El jutge -m’havia dit- l’ha condemnat a morir afusellat el dia vint-i-quatre de febrer al matí”. Després aquell home mirà a terra.  Jo vaig quedar destruït per la sentència, incapaç de parlar, d’assumir el que havia escoltat i que no quallava amb els quinze anys de condemna que el fiscal havia demanat per a cada un dels quatre acusats.- I això que vostè em diu  -li vaig poder demanar a la fi, indignat-, no m'ho hauria d'haver informat el coronel instructor de la causa don Ricardo Fernández de Tamarit? No és ell qui m'ha acusat tractant-me de contrabandista i traïdor? Com és que no ha vingut ell mateix a dir-me la sentència? No té coratge per veure el mal que fa?                                                                                           Don Honorat no em va voler respondre i vaig entendre que el mal coronel que m’havia fet portar a aquesta cel·la on ara sóc, s’amagava de la vergonya d’haver-se de cremar dins l’infern que les seves pròpies mentides havien encès. No en queda res d’un home sense veritat. Ara... quasi em fa gràcia pensar que m’hagin condemnat acusant-me d’haver fet contraban d’armes amb una moto de l’ajuntament, quan ells saben que tinc un cos tan feble que a partir de les tres de la tarda es nega a fer més feina; i també em mataran per haver redactat –diuen- una llista en la que ordenava matar frares i monges, quan sempre he cregut en Déu i he ajudat a l’església; les monges vermelletes així ho varen declarar en el judici però sembla que els jutges no les varen escoltar. També ens acusen d’haver muntat una cèl·lula comunista a les ordres d’una Rússia en la que no crec: el socialisme no és comunisme... Però el que ja és una bogeria és que se m’hagi acusat d’haver intentat armar, el dinou de juliol, a la gent d’esquerres per tal d’encetar una resistència contra els colpistes, oblidant que jo, a les poques hores de saber el cop d’estat, vaig patir una fallida del cor que quasi em va matar. Déu meu! Quin floc d’animalades s’han inventat per llevar-nos d’enmig! Però ens mataran. Ho hauran aconseguit.  En Tano plora. L’entenc. Les cel·les d’Antoni Mateu, el qui va ser batlle d’Inca i d’Antoni Maria Ques, el republicà que també moriran amb mi, estan més llunyanes i no puc oir què fan els pobres. Tampoc no deuen dormir. No ens esperàvem aquesta condemna... però ara que hi penso tampoc no puc negar que cada vegada que la meva mirada es va topar amb la de l’instructor Ricardo Fernández de Tamarit, hi vaig descobrir un home ple de memòria i de força, però buit d’aquella intel·ligència que ens permet no creure en la violència. Tota violència és un fracàs de la raó o el fruit de la ignorància. Avui, jo li sabria explica a Fernández de Tamarit tot el que he fet i per què ho he fet, però estic segur que ell no em sabria explicar per què moriré. Potser em diria que el general Franco, amb el qui em vaig discutir certament, li ha manat que em faci matar. Aquest fet, en tot cas, no seria més que una altra prova del servilisme als que s’han d’aferrar els qui no són intel·ligents... perquè els homes com Fernández de Tamarit no tenen paraules lliures ni somnis propis... Mai no podran entendre que la Balanguera és misteriosa com una aranya d'art subtil; ni em podrien comprendre si els digués que el nostre deure és fer cultura, cultura i cultura, perquè aquest és el nostre deure en tots els llocs i en tots els instants de l’existència. Tampoc no crec que ell mai fos capaç de llegir ni una sola pàgina de Mallorca, la revista que vaig cofundar, ni que hagi estudiat la història dels mallorquins... No crec que ni tan sols hagi descobert aquell principi que diu que només podem estimar el que coneixem. Hi ha gent així, sense arrels, persones que han cedit la seva identitat als poderosos, persones que, en el fons, no són res i no suporten als qui som perquè els som com un mirall que els mostra la seva misèria... Ells ni tan sols poden experimentar que la soca més s’enfila com més endins por arrelar... Ara, ara crec que he estat una altra estona adormit, i he somniat que viatjava amb la dona i la filla a París i a aquella França on la saviesa i la llibertat no són un pecat, i on una certa igualtat social, el meu socialisme, no és entesa com un comunisme rus. Déu meu! Crec que sent les dures petjades de soldats apropant-se pel passadís... S’han aturat davant la meva porta! Ja ens duen a matar! Giren la clau! Obrin!                                                                Jo els diria que cometen una injustícia matant-nos: que ni n’Alexandre Jaume, ni en Toni Mateu, ni en Toni Maria Quès no som traïdors de ningú sinó només persones conscients que totes les persones ens mereixem una dignitat pel simple fet de viure, però quan he iniciat el moviment per a parlar, m’he tornat a desmaiar. Ara... ara percep que vaig en un cotxe. Estic assegut enmig de dos soldats que, sense adonar-se’n, eviten que el meu cos tombi cap a un costat. Baixem pel carrer dels Oms. La rampa em té paralitzat el braç esquerre i els alens se’m fan cada vegada més costosos.                                                 - I els altres condemnats? –demano, així com puc.                                              - Ens vénen al darrera… dins altres cotxes –em respon el jove-… Senyor Batlle –afegeix parlant baixet- jo… jo no l’hagués fet afusellar… Vull que sàpiga, don Emili, que… vostè –murmura- var ser un bon batlle per a tots.                                                                                                          - Ja he dit que no vull sentir ni una mosca... –li mana el caporal que va assegut al davant, al costat del conductor, amb no massa convenciment a la veu.                                                                       Callem. Em demano com s’ho faran els soldats de l’escamot d’afusellament per matar-nos si tenen els mateixos dubtes que els homes que viatgen amb mi. Fins i tot ells veuen que el nostre judici només ha estat una farsa per poder-nos matar. Estic marejat. L’ofegor se’m fa insuportable. La rampa em puja pel braç. Tinc ganes de vomitar, però puc notar que les paraules del jove m’han alegrat el mal moment. La veritat és que jo només vaig voler fer una Palma més habitable pels treballadors, posant escoles y el clavegueram, i obrint guarderies i centres de salut.                          - Tu t’has tornat un comunista! –em va acusar una cosina- i ara vols que els rics paguem el que els pobres s’haurien de guanyar!                                                                                                     - I com vols que s’ho paguin si els teniu dins la misèria? –li vaig demanar jo.                                Ella no em va poder respondre, però mai més no em tornaren a saludar, ni a la meva muller tampoc. Aquell menyspreu va ser terrible per a na Miquela. Pobre muller meva! Ha pagat el preu del meu amor a Mallorca i per la nostra llengua! Veig que el vehicle gira per enfilar-nos per la Rambla cap amunt, cap al psiquiàtric i cap al... cementiri on ens mataran... Ja no em resta molt temps de vida, i la meva ment voldria recordar només el dolços rostres de la filla i de na Miquela, però la memòria em fuig i va allà on vol, i em fa tornar a la discussió que vaig tenir amb en Franco quan li vaig dir que el turisme podia ser una riquesa per a Mallorca. Ell, el governador Militar de Mallorca, es va posar nerviós en escoltar-me, i em va dir, molt enfadat, que si obríem les Illes al turisme també les obriríem a una possible invasió soviètica i al comunisme. Quines barbaritats! I jo em vaig atrevir a dir-li que exagerava. Aleshores ell, acostumat a emprar la violència en el lloc de la raó, només em va saber respondre que un dia m’ho faria pagar car... i s’està fent veritat la seva amenaça. Però el que més el va molestar va ser que m’atrevís a dir-li una frase en català. Aquí ell em va insultar. I és que els qui són com ell d’imperialistes son tan febles dins la ment, que no suporten les altres llengües perquè saben que no les poden controlar; tampoc no aguanten diferències culturals perquè no tenen prou capacitat per entendre-les; i no deixen viure al distint perquè té quelcom que ells no tenen i això els provoca una enveja assassina. Però tot és un problema de manca de cultura. Només quan es té cultura s’estimen totes les cultures. Quina llàstima! Ara el cotxe s’atura. Les cames em tremolen. Arriba l’hora.Tinc por. Admet que tinc por i al mateix temps tinc ganes que tot hagi passat. Quan els soldats surten, el meu cos feble cau cap a un costat. No sé ni com sortiré del vehicle. En aixecar la mirada veig que estem al costat del psiquiàtric. No hem arribat al destí. No ho entenc. A fora hi ha crits. Al cap d’un moment dos falangistes vestits amb les seves camises blaves entren dins el vehicle ocupant el lloc dels soldats. Un d’ells, amb una mala empenta, m’ha fet incorporar en el seient.                 - No et moris abans que et matem! –m’ha manat abans d’esclatar a riure-. Putes rojos! –exclama amb menyspreu-. No sabeu obeir ni quan vos maten!                                                                   El blau que està de l’altre costat meu ha rigut la nefasta broma. A mi la feblesa ja em venç i el cap se’m tomba cap a un costat a cada moment i, encara que ho voldria evitar, va a reposar just damunt l’espatlla del qui se n’ha rigut de mi i que, en sentir el meu pes, m’ha decantat d’una manotada. Jo, sentint dolor en el pit, he caigut en la inconsciència.                                                            - Si l’has mort ens mataran! –escolto que exclama l’altre falangista.                                              M’aixequen. Ja no m’aguanto dret. Veig el mur del cementiri, les pedres duríssimes i, a dalt, les creus que em guaiten com si m’esperessin. En girar cap a la dreta em sorprèn captar que ni les aus piulen a la matinada. I jo, sense saber-ne el motiu, miro a l’altre costat i ho veig... Déu meu! Hi ha una gentada que ha vingut a veure com ens maten! N’hi ha molts que fins i tot han portat una cadira plegadissa per poder-ho veure! També hi ha dones! He vist dones i homes amb els que fins fa pocs mesos ens parlàvem amb amabilitat. Però ja m’ho deia el meu germà: sóc un ingenu. Dues mans de ferro em treuen del cotxe. Penso en n’Amàlia, la filla i en na Miquela. M’arrosseguen. Els blaus no ho dubten. N’Alexandre Jaume, en Toni Maria Quès i en Toni Mateu ja m’esperen. No tenen forces ni per plorar. Tenen els caps cots. Hi ha una dona que quan em veu tan malament es desmaia.                                                                                                                                                     - Has de quedar dret un moment –em mana algú.                                                                               Però les cames no m’obeeixen. Aleshores em deixen asseure a terra i dos homes duen una pedra que posen al meu costat. Després m’hi fan recolzar. I per un moment em quedo just davant els vint soldats i els fusells que ens miren. Aleshores ho balbuceig...De tradicions i d'esperancestix la senyera pel jovent            I els tres companys de vida i de mort també reciten amb mi:De tradicions i d'esperancestix la senyera pel joventcom qui fa un vel de noviancesamb cabelleres d'or i argentde la infantesa qui s'enfilade la vellura qui se'n va.La Balanguera fila, fila,la Balanguera filaràHe dit              I PALMA, DISSABTE 18 DE JULIOL DE 1936

 

Categoria: General. Comentaris: (0). Retroenllaços:(0). Enllaç permanent
« Comentari posterior | Comentari anterior »

Comparteix